Adeu al mar i cap a la plana

Konya, 3 d'Agost (aprox. 330 km)

D'Anamur he seguit una estona per la carretera de la costa per desviar-me després cap a Konya per Mut i Karaman. Al tombar cap a l'interior, he donat un darrer cop d'ull al mar Mediterrani pel retrovisor. No tornaré a veure el mar fins d'aquí a uns dies si tot va bé, a la costa del mar Negre.

Entre la costa i l'interior, he travessat la cordillera del Taurus, que vaig seguint des de fa bastants km. Al mapa, la carretera que travessa les muntanyes sembla dibuixada per un borratxo amb tremolors. El paisatge, una barreja de pedres grises, pins rabassuts i matolls molt verds, dona l'impressió d'una simbiosi harmònica entre el mon vegetal i mineral. És d'una bellesa que fa badar la boca. Primer, la carretera puja, giravolt a giravolt fins arribar a una plana aixecada que sembla sembrada de pedres recargolades. M'he parat a fer fotos a cada moment. De cop, l'altiplà s'obre sobre una gran vall que s'extén immensa al capdevall. La baixadá és per una altra carretera salvatge. L'asfalt és tant o més dolent que el d'ahir, però no m'hi fixo. A les voravies, ramats de cabres negres pasturen i em miren, indiferents, mentre m'apropo a fer fotos. Excepte per la carretera, és una escena que segur és manté inalterable des de l'època d'Homer.
Contínuament vaig avançant camions que s'arrosseguen a 20 km/h, carregats molt per sobre el seu límit.

Llavors la carretera m'ha anat portant cap a la plana sota les muntanyes. Semblava una caldera, tant per la forma com per la calor. Eren les 3h de la tarda i l'aire era tan calent, que he hagut de tancar les ventilacions del casc per que l'aire bullent em cremava les celles. Per sort, al cap d'uns 20 km la carretera s'ha enfilat novament per les muntanyes de l'altre costat, ara cap a la meseta d'Anatolia, al centre de Turquia. La propera parada ha estat el monestir d'Alahan, un conjunt del segle VI situat a la falda d'una muntanya amb una vista que talla la respiració. La bellesa del paisatge ja ha compensat l'esforç i els quilòmetres d'ahir i d'avui. Al costat dels monestirs, unes grans baumes a la roca conserven restes d'haver estat habitades o utilitzades per guardar bestiar. Per sobre, unes columnes de pedra de colors vermellencs s'aixequen monumentals.

La carretera cap a Karaman segueix en el mateix estil. A la dreta, les formacions rocoses s'aixequen en uns farallons de immensos que semblen restes d'una antiga ciutat de gegants. A l'esquerra, s'extèn el pla, plè de cultius de cereals i arbres fruiters. Tot i la dificultat de la conducció és un trajecte que s'ha d'experimentar. El problema amb les carreteres és que les fan tirant grava sobre una capa de quitrà i no les recobreixen amb asfalt per crear una capa uniforme. La grava es compacta amb el quitrà però el pes dels camions de seguida fa que apareguin forats i deformacions. Els forats a vegades els tapen i retapen amb quitrà i al final es té la senssació de conduir sobre una cinta de patchwork. Per acabar-ho d'adobar, el quitrà amb la calor es liqua i queda totalment desfet. En algunes parts ho solucionen (!) tirant terra a palades sobre les parts desfetes. Les carreteres estàn plenes de gravilla. L'adherència és mínima i més val no haver de frenar bruscament.

Per desgràcia, de Karaman a Konya, ja al pla d'Anatol,a, el paisatge canvia. És totalment àrid, polsós i lleig a matar. L'únic alicient ha estat la posta de sol. La pols feia visibles els rajos del sol, amagat darrere un núvol triangular. Semblava l'ull de Deu!

He arribat a Konya que fosquejava. Un transit horrible, una bogeria! És una ciutat santa de l'islam, però si espereu veure un indret espiritual, ho teniu clar. Un caos poc amistós. Com sempre, he donat uns tombs i he trobat un hotel i un bon restaurant i a dormir.