Fent el cabra

Trabzon, 17 d'Agost (aprox. 330 km)

He deixat el superllardós hotel i he anat a donar un volt per la zona. Per aquestes valls hi ha esglèsies armènies perdudes entre el bosc. La primera opció l'he hagut de descartar ja que la carretera estava tallada. He tirat cap enrrere i he anat cap a la Dörtkilise, a uns 14 km de Yusufeli. La carretera que al començament era poc més que un cami ha desaparegut i m'he trobat pujant una altra vegada per un pedregar. En varies ocasions m'he parat a preguntar per si les mosques. Pobra moto! No sé com encara aguanta la pallissa que li estic donant. Al final, després d'uns quants quilòmetres fent la cabra, he arribat. Amagada entre els arbres, amb un rierol al costat, sembla que l'esglesia m'estigui esperant. Es bastant austera, amb arcades rodones i sense frescos. Potser en va tenir un dia, pero ja no. La pedra ha anat agafant un color verd, mimetitzant-se amb l'entorn. A dins la temperatura és molt agradable i contrasta amb la xafegor de l'exterior. És un lloc màgic. Potser en un altre lloc seria anodina. Però aquí, només el llum que entra pels forats del sostre ja fa volar la imaginació.

Al sortir, tornada a la realitat. Fa tanta humitat que la tasca de posar-me caçadora i guants és complicada: tot s'enganxa. La baixada és molt més ràpida que la pujada. Torno a la carretera i decideixo tirar cap a Trabzon pel camí entre les muntanyes (camí difícil) enlloc d'anar enrrere i agafar l'autovia (camí fàcil). Tinc ganes de valls verdes i de carreteres amb giravolts, després de tants dies de sequera. El paisatge es molt rocós i verd. La carretera, un camp de cols. Quan ja porto molts quilòmetres empitjora de cop. Si, encara més.Tinc un moment d'esglai quan, al preguntar en un poble, em diuen que encara falten 50 km. No em poc imaginar 50 km més en aquestes condicions. Pedres, forats , asfalt que apareix i desapareix com el Guadiana ... Em torno a acollonir pensant en una possible punxada. A mes, la transmisió no acaba d'anar bé. Fa un soroll poc tranquilitzador. El ritme es lent i molt cansat. Sort que l'entorn compensa amb escreix els meus esforços. Ja estic en un pla de: "vaig tirant i si passa alguna cosa ja veuré com me'n surto". Sé que segueixo el cami correcte per que vaig seguint el riu. Passat Ispir, ja complerts els 50 km, la carretera millora de cop. Uff! Torno a passar per un coll de muntanya a 2.600 metres. Fa fresqueta i s'agraeix. Conduir torna a ser un plaer. Amb molta cura, això si: desprendiments, trossos sense carretera, camions envaint tota la calçada ... Es un lloc perillós. Però la sensació d'enllaçar giravolts entre parets verticals de pedra, amb el riu al costat i la fresca de la muntanya és meravellosa. Ahhhhh! Quant vaig baixant, començo a entrar a la zona del mar Negre. Valls molt verdes, plantacions de tè, cases de fusta. Rès a veure amb la resta del pais. Pel camí, veig moltes dones carregades amb uns farcells immensos plens de fulles de tè. Cap home carregat, però. Curiós. Al passar per una recta, un conjunt de farcells reposen al costat de la carretera, abandonats momentaniament. Rodons, embolicats en roba blanca, semblen immensos ous prehistòrics.

Finalment arribo a la costa. Em desvio uns quilòmetres per anar a dinar/sopar a un restaurat que em va recomanar en Sami per menjar mongetes amb arròs, una de les especialitats de la zona. Provist del nom del restaurant i d'unes indicacions imprecises i una mica macarròniques, increïblement aconsegueixo trobar el lloc. Porto escrit el que he de demanar: Kürüfasulie i Pirinç Pilavi. Realment delicios. Una altra vegada, amb la indumentària motera, ara ja guarra fins extrems èpics, sóc el blanc de totes les mirades. Al tornar a Trabzon, el temps amenaça pluja. Al poc, l'amenaça es concreta. Poca cosa, però molesta. També es va fent fosc. Falten pocs quilòmetres però estic cansat i quan veig un hotel al costat de la carretera, em paro a preguntar. Quan entro per una especie de bar, veig que hi ha moltes noies soles. Al principi no sospito rès, però quan demano per una habitació, el unic tio em mira amb cara rara i em demana: ruski? Llavors baixo de la parra: Totes les noies esperen el novio (un de diferent cada 15 minuts). Ja vaig llegir a la guia que per aqui passen molts homes de negocis russos. Sembla que fan alguna cosa més que negocis. Surto pitant. Jo estic fet a tot però la moto és molt vergonyosa i aquestes coses la fan posar vermella.

Finalment a Trabzon trobo un hotel al centre. La ciutat té una pinta bastant sòrdida, al menys el lloc on he anat a parar. Quan demano un lloc per deixar la moto, l'amo em diu que al hall de l'hotel. Perfecte, si no fos per que hi ha un munt d'escales! La gent es pensa que porto una bici. Quan li dic que ni de conya puc pujar per allí (no diguem baixar de recules l'endemà) em deixa posar-la al passadis d'una botiga veina que queda tancat a la nit. Com es natural, el tio em dona una habitacio al quart pis, sense ascensor. A tot arreu igual. Pujar l'equipatge em deixa rajant. Em compro mitja síndria, me la menjo i a dormir. Estic rebentat.