El cel i l'infern

Talsinnt, 27 d'Abril (300 km, 250 per pista)

Quina nit! L'Agustín ronca com un tractor i els altres no hem aclucat ull.El mati es fresquet, uns 10 graus. El gran iogi proposa fer una salutació al sol, una especie de rite/exercici de ioga per començar el mati. Ens posem a la sorra del llit d'un oued, un riu sec. Sort que no ens veu ningú, ens prendrien per bojos: cinc tios amb botes i roba de moto intentant fer ioga al desert.

Comencem a tirar. Al principi vaig recelós però li agafo la practica i aviat m'ho estic passant en gran. El desert es impactant; No es de sorra sinó de pedres. Quilometres i quilometres de pla, i la poca vegetació no s'enlaira mes d'un pam del terra. Ni un arbre o arbust en centenars de kms! I pistes per tot arreu, cap a totes les direccions. Aquí pista es un lloc pel que algú va passar alguna vegada i va deixar una mica de rastre. Son pràcticament indistingibles de la resta del terreny. Sense GPS o mapa, bruixola i coneixements de navegació, impossible orientar-se. Tirem a uns 40 kmh, tranquils. De tan en tant ens creuem amb un ramat de cabres i un pastor que ens saluda: saludem. La sensació de solitud es tan gran que veure algú es un esdeveniment agradable. L'Agustín te problemes amb el seu bidó de gasolina, que perd i no esta ben fixat a la moto. Hem de parar moltes vegades a posar-lo be.

Al mig dia passem al costat d'una jaima, la tenda d'un pastor i la seva família. Ens hi apropem a saludar i ens convida a te i a pa acabat de fer amb el que sembla mantega fosa de cabra. No parla francs i la comunicació es difícil. Te tres filles petites precioses. Estem una estona a l'ombra, bevent te, i seguim endavant. Trobem un troç de pista rapida, en alguns moments arribem als 80 kmh. La sensació es fantàstica, nomes el soroll del vent (i, ejem, el de les nostres motos). Als trajectes on no hi ha bifurcacions ens barallem per anar davant i no menjar la pols que aixequen els altres. Fa calor però s'aguanta.

Mes tard trobem una altra jaima i ens fan senyals per apropar-nos. Dins hi ha una família amb uns 15 nens! De totes mides. Una nena parla una mica de francès i intercanviem algunes paraules. Ens donen te (com no) i un formatge fresc de cabra molt bo, un pel acid. Al marxa els nens ens demanen bolígrafs i llibretes. Jo no porto res, no soc partidari de donar coses als nens que demanen, però aquí ens han donat te i menjar així que em sembla be que els altres els en donin.

Foto: Drops Drolshagen



Al posar-nos en camí, al gran Iogi se li descontrola el GPS i donem alguns tombs buscant la pista, entre pedres i forats. Complicat. Finalment trobem la pista però al travessar un riu sec amb molta sorra, l'Agustín perd el control i cau. Primera hòstia del dia, per sort sense conseqüències, i no serà l'ultima. Llavors, ve un tram fantàstic. Una gran explanada on la pista és molt plana i sense massa pedres i podem donar gas a fons. La sensació és brutal, després de tanta estona d'anar com a molt a 50 km/h, ara puc fins i tot apretar fins 80 o 90. Dret sobre la moto, cridant dins el casc de l'emoció, amb tot l'horitzó per mi sol. De cop, trobem un trocet de carretera fins a Matarka. Un plaer també després de tanta pedra i tanta pols. Portem uns 180 km per pistes i tot i que ho he passat molt be, jo ja en tinc prou. Però la carretera no segueix, i després d'un altre tè a Matarka, toca més pista, fins a Anoual i després Talsinnt, on hi ha gasolinera i hotel. Farem nit allà i jo agafaré definitivament la carretera i ells seguiran per pista.


Seguim el viatge per provar d'arribar abans que es faci de nit. Ens queden uns 70 km i poques hores de sol. La pista ara es complica, tornem a anar poc a poc i en un revolt amb molta grava em toca a mi anar a terra. Perdo el control i quan intento sortir donant gas (consell de gran Iogi) la moto se me'n va al marge i me la foto. No m'he fet res, però he rascat una mica el lateral de la moto i he cascat un intermitent. Posem la moto dreta i seguim, que no ha estat res. Cada vegada sembla mes difícil arribar abans de la nit però decidim intentar-ho. Anem plens de pols i suor fins les celles i no ens atreu passar una altra nit sense dutxa. Anem lents, molt lents. Comencen a aparèixer troços amb sorra i les motos sense tacs patinem molt. A mes, la sorra tapa les roderes. Es una tortura. Quan provo el truc de tirar-me enrere i donar gas per passar la sorra, l'efecte es el mateix que amb la grava: segona hòstia. Son hòsties a poca velocitat i no em faig mal, però ara se m'ha trencat la palanca del canvi de marxes. Per sort encara puc canviar fent palanca amb el canto de la bota, però el que si s'ha trencat definitivament es la meva confiança. M'agafa una por tremenda, com mai havia tingut. Vaig totalment tens, bloquejat, frenant tota l'estona. Es el pitjor que puc fer, però no ho puc evitar. Cada vegada que veig sorra o alguna cosa que s'hi assembla, em ve el pànic, se m'asseca la gola i hiperventilo. Em sento completament miserable. A mes s'està fent fosc i ens queden uns 30 km, unes dues hores a la velocitat que anem. Amb la tensió em canso molt. Per veure si la cosa millora, baixem la pressió dels pneumàtics (truc de expert en conducció sobre la sorra), que esta massa alta, i la cosa millora. Ara, en els següents passos per sorra, estic a punt de caure però me'n surto. Vaig traient forces de no se on, a força de voluntat, intentant no pensar en la eternitat que ens falta. Ja es negra nit i això no ajuda, tot i que els fars de la V-Strom son molt potents. Però amb llum artificial els colors enganyen i es difícil percebre el perill (es a dir, la sorra) Vaig una mica millor però segueixo patint horriblement. Als darrers km, quan ja sembla que arribem, la cosa es posa pitjor, amb pedres i mes sorra. Les estic passant mes putes que Cain. Però finalment arribem a Anoual i trobem la carretera. M'ajupo i li faig un peto. Salvat!! Fins a Talsinnt hi ha encara 40 km però son per carretera i no m'importa. Tinc una contractura generalitzada i tot em fa mal però soc feliç.

Talsinnt te una pinta horrible, molt cutre. Busquem un hotel però no el trobem. Al final aconseguim lloc en una casa d'hostes. Primer ens hem de registrar amb la policia. Lentiiiiiissim però el policia es simpàtic. A l'alberg ens donen sopar i ens podem dutxar. Amb una palangana i amb aigua no molt calenta pero es la millor dutxa de la meva vida. Tots estem rebentats. A l'hora de dormir tenim la precaució d'enviar l'Agustín a una altra habitació. Sense miraments, necessitem descansar.