Final

Barcelona

La nit pefecta i el matí al càmping molt relaxat. Esmorzar, piscina, lectura ... Cap al migdia he plegat tot i m'he posat en marxa un altre cop. Fa més calor però sense ser molest. He agafat carreteres bastant concorregudes i era una mica rotllo. A més tenia vent en contra i no hi havia manera d'avançar. He tingut alguns moments de crisi total ja que fins i tot en baixada havia de pedalar molt per tirar endavant. Suposo que el cansament acumulat passa factura.

L'objectiu del dia era arribar a Béziers per agafar el tren de tornada. He triat Béziers per que si, per que conec l'estació. En un moment donat se m'ha acabat el mapa del mòbil ja que no pensava arribar tan avall. He hagut de tirar de google maps, però no hi ha les indicacions topogràfiques i depenc de tenir connexió de dades, cosa que no sempre passa. Però m'he anat espavilant, fent alguna volta de més.

Cap a mitja tarda he arribat a Béziers. No he hagut d'esperar molt per pujar al tren i allí m'he pogut relaxar una mica. He canviat de tren a Portbou i he agafat un rodalies. A diferència dels trens francesos, no hi ha portabicis i he hagut d'estar tota l'estona pendent de que no caigués. Per sort, el tren no estava ple.

A l'arribar a Montcada ha resultat que les plujes a Barcelona de la tarda han espatllat la catenària i ens han fet canviar de tren. Com que no hi ha ascensors, passar pels passos soterranis amb la bici carregada és molt esforç. Bici més equipatge pesen uns 35 kg, i de mal agafar, que he de baixar i pujar a coll per les escales.

Finalment he arribat a Barcelona. En total uns 650 km en 14 dies. Ja penso en la propera :-)

49!

Càmping  prop de Cignac

Al mati,  me llevat amb tota la calma,  com prova a un dia d'aniversari. He esmorzat,  he fet un banyet al riu i amb tot això,  ja eren les 12h. He sortit del camping i he anat tirant cap al sud,  seguint un riu o altre.
El paisatge ja és mediterrani,  a cops pins i a cops alzines. El temps,  per fi càlid,  tot i que han aparegut alguns núvols providencials a l'hora de mes calor per fer-m'ho més fàcil.

Aquesta regió la conec bastant,  així que he anat fent via.  En general he pogut agafar carreteres petites i més o menys solitàries,  però a estones el trànsit m'ha atabalat bastant.

Quan apretava la calor,  he parat a banyar-me al riu.  Després,  més carretera.  He passat per Sant Jean de Foz,  on el riu baixa  per  un canó estret,  ple de piragüistes.  Després s'obre i forma una especie de llac amb platges.

He tirat uns quants km més i he vist un anunci d'un càmping  naturista  i  m'hi he quedat.  Un banyet a la piscina i després a sopar,  ja tothom vestit,  que per aquí a la nit refresca. 

Rècord!

Camping Le Pradal,  Anduze

Quan em vaig posar a dormir,  estava ben content.  No feia fred i estava bastant còmode.  Però de cop, cal a les dues del mati,  em va despertar un soroll: plovia.  Primer una mica,  després a bots i barrals.  El soroll de les gotes sobre la tenda no em deixava dormir bé.  A més,  no tenia molt clara la impermeabilitat de la meva tenda.  La major part de l'equipatge el vaig deixar a la bici,  dins les alforges,  protegit previsorament amb la funda de pluja.  Tampoc tenia molt clara la capacitat de la funda d'aguantar un xàfec com el que estava caient.  Però ja no podia fer res.  Per acabar-ho d'arrodonir,  l'aigua que queia em va fer venir ganes de pixar.  Ja és mala sort! Les úniques dues nits que m'he hagut de llevar a la nit,  han estat les dues de camping.  Com que no era qüestió de sortir sota el diluvi i caminar 50 metres fins els lavabos,  vaig agafar l'únic que tenia a la : el bidó d'aigua que porto a la bici.  Si,  ho sé,  és una guarrada,  però cal trobar-s'hi per jutjar. 

A la fi,  he pogut endormiscar-me i al matí  havia parat de ploure.  En una ràpida comprovació he vist que la tenda ha aguantat bé i l'equipatge estava sec.  M'ho he pres amb calma,  esperant que el món perdés una mica d'humitat per poder plegar la tenda.  He fet temps llegint diaris i quan ja sortit,  tímidament,  el sol,  he empacat tot i m'he posat en camí,  bastant tard,  al migdia gairebé. Diu molt del que planifico els viatges el fet que he sortit en direcció contrària a la que havia decidit ahir a la nit.  Vaig a cop de rampell. 

He seguit la carretera que segueix el riu Tarn en direcció ascendent.  És una carretera nacional i em tenia molt de trànsit,  però ha estat raonable. La carretera puja bastant moderadament i he pogut veure bona part de les Gorgues. El paisatge és aclaparador.  El riu al fons,  a cops tranquil,  a cops precipitant-se sobre les pedres amb rapidesa.  Al costat,  la muntanya cobertes de bosc,  amb uns grans pilars de pedra,  com menhirs gegantins,  que semblen muntar guàrdia des de temps immemorials.  I de tant en quan,  pobles de pedra ,  castells penjats sobre les roques,  camins imposibles.

Al riu hi ha molts llocs on lloguen canoes i he estat molt temptat,  però tot i que no plou,  el temps no invita gaire als esports aquàtics.

Com que la pujada era moderada he fet un bon ritme.  En algun moment m'ha vingut la idea de creuar per la muntanya,  cap al parc de Les Cevennes,  però quan he vist els desnivells al mapa,  he renunciat.  Tenia ganes d'un dia sense gran premi de la muntanya. Així doncs,  he anat seguint la carretera i he renunciat una mica al turisme pel plaer de fer quilòmetres sobre la bici.  Em trobava molt bé i cap a les tres de la tarda he arribat al coll de no sé què  i ha començat la baixada,  mooooolt llarga.  Apassionant! Al mateix temps ha sortit el sol,  el de veritat,  i he gaudit d'un descens sense pelar-me de fred.

Amb tot això,  havia fet un munt de quilòmetres i he vist que podia arribar a Alès,  cosa que al matí no veia possible. Poc abans d'arribar-hi,  he vist l'anunci d'un càmping,  La Croix Clementine,  en el que vam estar fa molts anys amb l'Albert i la Mamen (i la Nora en projecte) i he pensat en quedar-m'hi.  Però era encara relativament aviat i la possibilitat de trencar la barrera dels 100km en un dia ha pogut més que la nostàlgia.  Els darrers km ja eren lletjos,  amb molts cotxes i molt de fum. He passat Alès,  per una circumval·lació horrorosa.  Llavors,  quan ja portava 90 km a les cames,  una nova pujada,  també amb molts cotxes que em passaven molt a prop,  ha posat en dubte la meva resolució. 

Al final,  he trobat un càmping amb piscina,  i després del bany de rigor, he sopat allà mateix,  'paela',  que és el que hi havia avui.  Sense comentaris,  però com a mínim m'ha omplert.  També hi ha espectacle: primer música en llauna,  que ha començat amb Bamboleo,  i ha seguit amb pseudo-flamenc per guiris.  Després un duet ha amenitzat amb boleros en un castellà com el meu francès.

Escric aquestes línies des de l'habitació de les rentadores,  l'únic lloc on he trobat endolls per carregar tota la ferralla electrònica que porto a sobre.  De fons,  la banda sonora,  Boney M.  Càmping total!

En total,  104 km i no estic rebentat del tot,  no está malament.

Gorgues del Tarn

 Sainte-Enimie

Ja fa uns dies que aconsegueixo sortir aviat.  Abans e les 10h estic en marxa.  Com no,  amb amenaça de pluja.  Al poc de sortir m'he desviat una mica per veure el llac i la cascada de  Déroc.  La cascada,  impressionant un bon salt,  sobre una llosa de piedra enorme. Una estona més endavant,  he fet una altra escapada per veure el castell de la Baume .  Hi havia una visita guiada i hi he estat bastanta estona.  El castell es privat però és pot visitar i l'interior és força interessant.  He quedat content,  a pesar dels 9km de desviació.

El temps s'ha anat mantenint,  sempre amb els núvols de pluja a sobre però sense acabar d'esclatar.  La major part del dia he anat amb l'anorak posat pel fred.  He passat le Marvejols,  un  poble amb un centre ben conservat,  amb dos enormes portes fortificades a l'entrada i a la sortida. Segueix el paisatge de prats verts amb grans pedres entremig.

A la sortida,  per evitar la carretera principal,  plena de cotxes,  he agafat una desviació,  que com sol passar,  tenia un desnivell molt fort,  membre que la carretera principal feia baixada.  Tot per evitar la por dels cotxes i camions que et passen a la vora a tota velocitat.

He anat fent via.  M'ha agradat molt Champerboux,  un poble tot de pedra,  on les cases tenen una patis de pedra que donen ganes de quedar - s'hi.

A Chanac he tingut ja tentacions serioses d'aturar-me.  Portava ja 60km i les cames feien mal.  Però bé decidit seguir una mica més,  cal a les Gorgues del Tarn.  El problema es que la carretera puja bastant,  gairebé 300m, que a aquesta hora,  es fan notar.  M'han costat molt els primers 15km, però els 10 darrers han estat de baixada molt forta i no he donat un cop de pedal.

M'he aturat a mitja baixada per admirar el paisatge corprenedor sobre la vall,  amb Sante-Enimie a sota. A l'arribar al poble,  he vist que era a) molt bonic b) super turístic.  Vista la quantitat de gent,  he començat a témer per l'allotjament.  Efectivament,  tot ple.  Com que estic al fons de la vall,  anar a un altre lloc significa pujar,  i després de 80km,  estava mort.  Per sort he trobat un càmping a un 3km del poble,  amb una plaça lliure,  la darrera.  He muntat la tenda,  he tornat al poble a sopar i a dormir!

Pelegrins a cabassos

Nasbinals
La nit, regular.  L'habitació feia molta per d'humitat,  fins el punt que me despertat un parell de cops. Com a mínim,  l'esmorzar ha estat bo. M'han portat dos croissants excel·lents,  a més del típic pots amb mantega i melmelada. 

Al sortir a fora,  plovia.  Poc,  però plovia. Si em descuido,  la bici se m'omplirà  de fongs i verdet. Així que,  anorak,  funda impermeable per les alforges i avall. Mirant millor el mapa he decidit abandonar un altre cop la idea d'anar al Puy Mary.  He de donar una volta gran i puja molt,  i amb aquest temps, fred i plumbi,  els ànims per pujar muntanyes no abunden. I la previsió pels propers dies no és millor. He decidit deixar ja la regió i anar cap al sud,  on la gent serà menys culta i feliç,  però fa més caloreta.

La pluja avui és d'aquests fines,  persistents.  No molesta gaire per anar en bici,  fins i tot sembla que pedalar sigui més fàcil.  La única cosa es que no ve molt de gust parar als pobles,  així que he anat fent ruta cap a les gorges de Tréboul. Al pont del mateix nom m'he aturat.  Havia parat de ploure. El pont travessa un pantà que han buidat i era bastant interessant veure tot el que les aigües s'han empassat.  Les gorgues en si no són res de l'altre món.
El dia ha anat millorant. He anat seguint en direcció sud-est,  passant pobles de pedra,  molt ben conservats. El paisatge és de poetes verts,  amb vaques i a vegades,  cavalls,  i
 puntejats de pedres blanques,  com còdols enormes.  En alguns llocs les han amuntegat per netejar els camps.


En un moment donat,  per evitar la carretera principal,  he agafar una desviació que m'ha portat a la porta de l'infern.  Una altra pujada que gairebé calia escalar.  Però un cop a dalt,  ha vingut un pla molt agradable. La tarda,  si fa bo,  es molt bon moment per anar en bici.  La llum rogenca dona un toc especial al paisatge. 

He parat a Sainte Urcize,  un poblet més pintoresc que la resta i he sentit tentacions d'aturar-m'hi a fer nit,  però bé decidit servir endavant.  Te una casa que es monument nacional i una església molt estranya,  amb un doble absis,  com si fos una catedral,  el sostre de fusta i una balconada amb bancs de fusta per que hi capigui més gent,  com als teatres.

A Nasbinals he decidit que ja en tenia prou i m'he posat al primer hotel que he trobat.  Just m'he instal·lat i al donar un tomb pel poble,  he vist que està ple de Gites d'Etape,  albergs amb habitacions compartides,  que m'haurien convingut més.  El poble és una de les principals etapes de la Route de l'Argent,  una de les branques del camí de Sant Jaume. Hi ha un munt de gent fent ruta,  amb motxilles i bastons. 
Poca cosa mes.  He sopat (l'omnipresent aligot) i a dormir. 

Menhirs, dolmens i un castell

Gràcies al dia de descans,  estava descansat.  Per tant vaig poder fer les coses bé : preparar l'equipatge la nit abans,  llevar-me aviat,  etc. Amb tot això,  vaig poder sortir abans de les 9:30h, tot un récord.

La regió on sóc te una concentració molt alta de monuments megalítics i he fet una mini - ruta temàtica. A la sortida de Sériers, he parat a veure un menhir 'cristianitzat',  és a dir,  una pedra dreta amb una creuota de pedra afegida a dalt.  Llavors m'he desviat una estona per veure el dolmen de la Table du Loup, bastant més interessant: un caminet preciós,  cobert d'herba,  porta  a l'indret on esta el dolmen,  una gran pedra plana sobre uns monticuls de pedres que el suporten.  Sembla que era la tomba d'algú,  i devien tenir-li molta por ja que es van assegurar bé que no es tornés a aixecar.  Per acabar la mini-ruta,  em quedava el menhir de la Pierre Plantade.  Quan hi he arribat,  ha resultat que era un menhir cadell,  tot petitet. El pobre no fa ni un metre d'alt!   Després de veure els que porta l'Obelix,  un s'imagina alguna cosa més impressionant.  Aquest el puc carregar jo solet,  gairebé.

La regió on sóc es diu La Planeze,  i es una zona bastant plana,  pels estàndards de la zona i la veritat és que ha estat un gust pedalar pla per un cop.  En un moment arribava a qualsevol lloc,  amb velocitats de 25 a 30 km/h.  Comparat amb els primers dies,  quan,  si arribava a 6 km/h ja ho considerava un èxit,  doncs és una millora. 

He anat fent zigazagues pel pla,  gaudint de la nova llibertat.  Em sentia tan bé sobre la bici que me dirigit cap al castell d'Alella,  tot i saber que era camí que hauria de desfer després i que sopava un desnivell bastant important ja que està al costat del riu,  doscents metres per sota del pla.  L'esforç ha valgut la pena : un castell enrunat,  però en bon estat,  sense ningú,  sobre una gran Roca al costat del riu. Al costat,  uns metres ensota,  una ermita en un pla de gespa on he parat a omplir el dipòsit per la pujada.  La tornada era dura però no sé m'ha fet pesada.  He trobat uns gerds molt bons,  he vist una petita serp de colors i en un tres i no res,  tornava  a ser dalt del pla.

Feia un bon dia,  sense massa calor,  però la previsió era de tempestes a l'après - midi.  Però la tempesta no arribava i he aprofitat per anar fent camí cap a l'oest ja que m'ha tornat a agafar el deliri de pujar el Puy Mary demà.  Parts verts,  vaques que em miren pasar,  poblets encantadors. De cop,  el cel estava ple de núvols negres.  He seguit endavant fins que al cap d'una estona he mirat el mapa i he vist que havia d'aturar-me a Paulhac ja que el proper poble amb possibilitats e'allotjament estava massa lluny. He vist un lloc on llogaven habitacions i he preguntat.  L'habitació era tan cutre,  però cutre dels anys 60, que tenía encant i tot i,  com que ja queien gotes,  m'hi he quedat.  Com he dit,  als anys 60 hauria estat cutre,  i no han fet cap reforma des de llavors.  Uns sala gran amb un sofá lleig,  una taula amb puntes barates,  bombetes incandescents de 40w, amb un aspecte una mica tenebrós i un munt d'armaris de fusta que amagen una cuina,  rentadora i un munt de pols i vida amb molts potes.  Per suposat,  de wifi,  com que als anys 60 no estava inventada,  no n'hi ha.

He sopat al mateix lloc ja que fan mitja pensió.  Menjar regular,  tot i que el tio te penjats nosequants diplomes de cuina,  de forma que sembla un tres estrelles.

He sortit una estona al carrer,  per llegir en un banc i per veure la lluna plena,  immensa.

Dia de descans

Avui,  dia de descans.  Al matí,  he fet un petit tomb en bici,  sense les alforges,  però molt aviat he decidit que era massa esforç i he tornat.  He netejat i engreixat la transmissió de la bici i després,  me dedicat al 'dolce far niente',  llegint,  menjant i observant el món que m'envolta,  en especial,  els espècimens curiosos que l'habiten.  Per sort,  l'hotel-seminari on paro n'està ple i no m'ha faltat entreteniment.  Per una part,  els elements com els del sopar d'ahir ,  homes grans sols o a grups de dos,  que semblen posar una temporada llarga aquí,  i que vagaregen tot el dia llegint a les butaques de la recepció o passejant pel jardí,  i que no tinc molt clar què fan aquí.  També hi ha un petit grupet d'homes joves  o relativament joves,  d'aspecte africà, que també semblen estar aposentats i que potser fan una estada d'alguna cosa relacionada amb la religió.

A mig matí,  mentre llegia a la sala de lectura,  han sortit d'una habitació dues nenes i un nen,  negres, molt engalanats.  El nen  amb vestit i corbata,  la nena petita amb un vestidet blanc i moltes trenetes amb guarniments de colors i finalment la nena mitjana, d'uns 10 anys màxim,  amb sabates de taló i un vestit de festa de dona gran,  de forma que semblava disfressada. Al cap de poc ha sortit el pare,  un paio enorme,  massís,  amb cos de boxejador i cames sense genolls,  que caminava amb els peus mirant enfora,  molt seriós i digne,  també de vestit i corbata.  Finalment ha aparegut la mare,  amb un vestit africà molt acolorit,  de tons verts,  amb un gran turbant i uns talons de pam i mig.  Semblaven anar a algun tipus de celebració,  que,  sense cap indici ni prova,  he pensat que podia ser l'ordenació com a capellà d'un familiar.

A part de l'observació,  he passat el dia llegint (Boule de suif,  un conte sensacional ),  menjant i actualitzant el bloc. 

Dels plats més tipics de l'Alvèrnia,  he provat l'aligot (puré de patates amb formatge i all) ,  la truffade (patates rostides amb formatge fos,  acompanyat de pernil salat) ,  les tripes farcides,  el potée auvergnate  (un bullit amb vegetals,  una espècie de botifarra i porc),  el pounti (pastís de farina, ous,  bledes,  llard i prunes) i em falten,  entre d'altres,  el coq au vin i les cols farcides. De formatges també n'he provat uns quants : cantal,  Saint-Nectaire,  blau d'auvergne...  Com veieu,  de gana no em moro.

Tempesta!

De Saint - Flour

Després de veure uns quants vídeos de YouTube i fòrums de bicis,  he tornat a intentar arreglar la cadena. He demanat unes alicates a la noia de l'hotel i,  després d'una bona estona,  he tornat a conèixer la derrota.  Així que he anat cap a una botiga d'esports on vaig veure que lloguen bicis,  pensant que algú deu fer el manteniment. El tio de la botiga m'ha ajudat molt amablement però ell tampoc ha pogut.  Al final,  tallant el nus gordià,  li he demanat si tenia un trencacadenes, l'hem obert per una de les baules normals,  l'hem posat bé i l'hem tornat a tancar pel mateix lloc i alehop! problema solucionat.

Sempre pendent de la previsió meteorològica,  he vist que: matí assolellat i possible tempesta a partir del migdia,  amb risc de pedregada.  I demà,  igual.  Uff. Com que la tempesta ve de l'oest,  he anat cap al sud-est, direcció Saint-Flour, abandonat la idea del Puy Mary gairebé definitivament ja que a la muntanya una tempesta amb llamps pot ser molt perillosa.  Volia arribar a Saint - Flour abans que arribés la tempesta.  Dit i fet.  Per una petita carretera,  paral·lela a la nacional,  he sortit de Murat i amb el solet del mati he anat fent camí per la vida,  menjant el pols,  i amb la força del vent que m'empenyia endavant,  he alleugerit el pas. Endavant!

El relat no és diferència gens del dels altres dies: paisatges verds,  vaques,  tranquil·litat,  poblets tranquils i ben arreglats.  La única diferencia es que avui tinc cames.  Entre que he arreglat la cadena i que amb els dies m'he anat posant en forma,  avui sento que avanço amb decisió,  i enlloc de patir,  gaudeixo de l'esforç.  Per fi!

Al cap d'una estona he mirat enrere i he vist que la tempesta em perseguia.  Uns núvols foscos venien més ràpid del que jo podia anar.  Al poc,  he començat a sentir trons.  Això m'ha donat més forçes i avançava a bon ritme,  fins i tot a les pujades.  Tot i així,  he trobat el temps per aturar-me a Neussargues,  on hi ha una altra petita església preciosa. No és qüestió de deixar que la por a la tempesta m'impedeixi gaudir del dia.  Forçant una mica la cita,

Un amant, qui craint les voleurs,
N'est point digne d'amor.

Doncs això,  respectar el temps,  d'acord,  però no acobardir-se en excés.

Però fins i tot amb les forces renovades,  no he pogut deixar enrere la tempesta.  He tingut el temps just de parar i posar-me la rosa de pluja i ja queia un diluvi,  barrejar amb pedra (petitesa,  això si).  A més,  llapis i trons esfereïdors.  Al primer poble,  he parat a resguardar-me sota una teulada,  ja que no hi havia cap bar ni res.  He esperat a que parés una mica i he seguit.  Per sort el que em quedava fins Saint-Flour era baixada i no he tardat gaire.  He arribat amb pantalons i peus xops i com sempre passa,  tan bon punt he arribat,  ha parat de ploure. 

He trobat un hotel interessant,  un antic seminari i he decidit quedar-me dues nits,  per fer un petit descans. El lloc es per veure'l.  Uns corredors amples i inacabables,  amb armaris de fusta,  i butaques antigues, i les cel·les dels seminaristes que ara són les habitacions. He demanat mitja pensió i a l'hora de sopar,  m'he transportar a un altre món.  M'han part en una taula compartida,  amb tot de personatges estranys que no obrien la boca.  Un home amb el seu pare,  bastant gran,  un altre home gran sol,  sobre la setantena,  que he imaginat que era de pagès i al cap d'una estona n'ha arribat un mes locuaç,  molt negre,  que ha animat la taula.  Cap d'ells semblava estar de turisme i m'he quedat intrigat pensant què fan aquí.  El menjar,  bastant dolent.  Demà no repeteixo.

Després he donat un tomb pel poble.  Te dues parts,  la de dalt i la de baix.  La e dalt està sobre un cingle,  tipus Castellfollit de la Roca i la de baix,  just a sota.  L'animació nocturna és escassa i he retirat aviat.

Ruta romànica

Murat

Com anunciava meteofrance.com,  el dia ha començat amb pluja.  He hagut de sortir amb l'anorak i la funda impermeable per l'equipatge.  A més,  amb la humitat,  la roba que vaig rentar ahir no s'ha assecat. 

El pla del dia es fer una ruta por veure algunes de les esglésies romàniques de la regió.

La pluja,  molt fina,  no molestava gaire. Al cap d'una estona pedalant ha parat de ploure.  La primera parada l'he fet a Collandres,  on hi ha una petita església, amb pintures als capitells i al sostre,  molt interessant.  Més endavant,  a Apchon,  una roca tremenda domina el poble. A dalt,  les runes d'un castell del qual només queden alguns murs ensorrats. La ruta segueix fins a Cheylade,  amb una altra església, ja no tant romànica,  amb arcs que comencen a tenir punta,  però igualment preciosa.

A la plaça de l'Església he aprofitat per donar un cop d'ull a la cadena de la bici.  Fa dies que noto alguna cosa que no va.  Em costa molt pedalar,  fins i tot amb el pinyó extra que porto noto que no avanço i vaig molt lent.  De primer pensava que els dos anys extres que porto a sobre respecte l'altre viatge m'han passat factura,  pero avui m'ha semblat veure que la cadena feia un gir extrany.  Quan ho he mirat millor,  me adonat que està mal posada! En els meus deliris d'arreglar-me jo mateix la bici,  vaig fer una errada de principiant (que ho sóc) i la cadena passa per sobre d'una peça metàl·lica enlloc de passar per sota,  amb molt més fregament. La cadena porta una baula ràpida,  que en teoria permet desmuntar-la sense eines,  però després d'una bona estona,  no m'he he sortit i he hagut de seguir con anava.  Les cames em pesaven més que mai,  cada pedalada era una tortura. Tot i així,  he seguit endavant,  comptant cada cop de pedal com un mètode d'auto hipnosi.  Cada 500 pedalades descansava i feia un mos. 

La carretera ha seguit pujant una estona fins que he arribat a una especie de planura de prats verts i vaques pasturant,  molt bucòlic.  El paisatge és una orgia de verds que contrasta amb l'escala de grisos i algun blau ocasional del cel. En aquests camins poc transitats,  el soroll de les esquelles de les vaques domina sobre la resta de sons.  Al cel,  uns rapinyaires de gran envergadura planaven cercant una presa. M'he quedat una estona badant amb les seves evolucions majestuoses.

Pel camí,  me trobat la desviació cap al Puy Mary,  un altre volcà que deu ser impressionant.  Però era tard i la carretera prometia desnivells importants i abans d'escometre una tasca com aquesta,  vull tenir la cadena arreglada. He seguit fins a Murat,  on espero trobar algú que m'ajudi o almenys,  eines més apropiades.

Després d'una bona baixada,  de les que permeten velocitats que fan saltar les llàgrimes dels ulls,  he arribat a Murat,  un altre poble medieval,  molt arregladet i bastant turístic però sense massificació.  He parat al primer hotel que he trobat,  que m'ha semblat molt familiar i agradable.  He passejar pels carrerons del poble,  admirant les cases amb portals de pedra,  amb torres cilíndriques de sostre en punxa,  les teulades de pedra negra. He sopar al mateix hotel.

En un día anodino cosas dulces

Riom-ès-Montagnes

M'he llevat i tot estava moll. Per sort ahir vaig deixar l'equipatge a la recepció del càmping.  Entre esmorzar, que he desmuntat la tenda i ho he assecat tot,  he tornat a sortir a les  11h. No hi ha manera de començar abans la ruta.  Amb el cansament,  dormo de 9 a 10h cada dia. També,  entre que esmorzo i que començo a l'altre ha de passar mínim una hora o més. Llavors,  temps de llevar-me i dutxa,  esmorzar,  refer l'equipatge i tot plegat,  les 10:30 mínim.

He sortit de Besse,  he fet una etapa a les cascades d'Entraigues,  i he seguit fins a Egliseneuve d'Entraigues,  on he parat per demanar informació i comprar menjar. Hi havia dia i mercat,  però he arribat a les acaballes.  Me quedat mirant com recollien les paradetes i carregaven tot en els camions per anar a un altre lloc.  Comerciants itinerants que van de poble en poble,  de fira en fira.  Tot un altre món al que paro poca atenció normalment.  Al final el poble ha quedat com abandonat, les restes de la fira escapades per la plaça,  amb un aire de tristesa i solitud que encongia el cor.

He passat per Condat,  gairebé sense aturar-me,  ja que no m'ha semblat res de l'altre món. Com que estava fart de cotxes,  a la sortida del poble he agafat un trencall per una carretera local poc transitada,  cap a Laquarie,  Vezolet i Vezol.  Déu meu,  que he fet! El camí pujava muntanya amunt a un ritme salvatge,  amb pendents de més del 25%! Al cap de poc,  he hagut de posar peu a terra i empènyer la bici costa amunt.  Ni aixi podía pujar,  havia de parar cada poc a descansar. He patit com un cabró. Però es clar,  tirar enrere suposava baixar per després tornar a pujar per una carretera plena de cotxes,  així que he seguit endavant.  Finalment,  la costa s'ha acabat. i ha vingut la baixada,  genial.

He arribat a Riom-es-Montagnes i com que era tard i amenaçava pluja ,  he buscat un hotel. He aprofitat fer rentar una mica de roba. Sopar i a dormir aviat.

El dia ha estat potser poc glamurós, sense res especial per explicar, potser anodí però sobre la bici,  aquests dies són igualment interessants,  pel paisatge, sempre sorprenent, per l'esforç, per... en fi,  per coses difícils d'explicar. 

PD: el títol,  per amants de J. A. G.

Llacs i ports

Besse

Al matí he esmorzat i he comprat provisions pel viatge. En el meu primer viatge en bici vaig aprendre que esmorzar fort és importantíssim i anar menjant durant el viatge,  també.  Si no,  el risc de quedar-se clavat sense forces és altísim. 
Sortint del poble he agafat una carretera molt poc transitada per evitar els cotxes.  Hi ha molt turisme i en algunes carreteres el trànsit és estressant.  Per sort porto mapes topogràfics amb bona resolució al mòbil,  que em permeten trobar els camins més petits.
M'he quart al llac de Servières i he decidit fer el tomb al llac.  Hi ha un camí no massa apte per bicis,  però he posat peu a terra i l'he anat empenyent, amb alguns treballs en zones humides o amb moltes arrels. 
He parat una estona i m'he quedat mirant el llac. El cel ennuvolat i els arbres que l'envolten es reflexen en un aigua que sembla un mirall. Podria passar hores contemplant els detalls,  els canvis de  llum,  el moviment del cel vist per partida doble a dalt i a baix.

Seguint amb el tomb del llac m'he trobat amb un filat que barrava el pas,  amb una escala estreta de graons de fusta com a única possibilitat de passar. M'ha tocat desmuntar les alforges,  passar-les a l'altre costat,  carregar la bici i passar-la també. Al cap d'una estona he hagut de repetir el procés. 

Uns quilòmetres més endavant hi ha la Roche Sanadoire,  una formació rocosa formada per pedres en forma de pilars hexagonals,  com si natural,  d'origen volcànic. 

He seguit camí,  pujant el coll de Guéry. El que m'agrada dels colls es que un cop els has pujat,  ve una  bona baixada.  He passat al costat del llac de Guéry,  però com que el temps era fred no m'ha vingut de gust parar per un bany i he seguit endavant,  cap a un altre coll (Croix Morand) i una altra baixada per posar a prova els frens.  M'encanten les baixades fortes i amb molts revolts ja que són els únics moments on puc atrapar els cotxes, enlloc de que ells m'atrapina mi. El plaer,  però,  dura poc,  fins la propera pujada on torno a ser un escarabat que s'arrossega amb penes i treballs.
He passat,  també sense aturarme, pel llac Chambon ,  bastant turístic comparat amb els altres i he parat a Murol a veure el castell.  Com és habitual en els castells,  esta a dalt d'un turó,  amb una costa de pendent gairebé vertical.  He acabat posant peu a terra als darrers metres ja que el camí,  peatonal,  era imposible por la bici.  El castell és interessant però hi havia show  medieval,  amb justes entre cavallers i espectacles diversos i bastant públic i jo sóc més de visitar els llocs en solitari.

He arribat fins a Besse i he tirat cap al càmping (m'estic fonent el pressupost en hotels i sopars pantagruèlics).  M'han donat una parcel·la al costat del riu,  en un par verd,  tot preciós si no fos per la humitat.  He muntat la tenda i he anat al poble a sopar.  Besse és un poble medieval, com n'hi ha bastants per la zona,  amb molt encant.  He sopat una amanida per que estic fart de formatge i embotit.  Ho he fet baixar amb una ampolla de sidra.

La nit no ha estat gaire bona.  Feia fred i el meu sac és d'estiu,  estiu.  El riu feia un soroll molt fort i els taps per les orelles que porto no serveixen de res.  A més,  la sidra deu ser super diürètica i me hagut de llevar varies vegades a pixar.  Al final,  m'he adormit.

Primer dia sobre dues rodes

Orcival

El pla del dia era anar al Puy en Dome,  un volcà proper a Clermont-Ferrand i després ja veurem. Així que m'he vestit de bici,  m'he arrebossat de protecció solar i endavant.  Els primers 200m, bé.  A partir d'allà,  l'infern. Ja dins de la ciutat,  les rampes són duríssimes i després,  segueix i segueix i segueix.  No m'ho podia creure.  Sense el pinyó nou,  no hagués pogut pujar.  He anat fent amb poemes i treballs fins arribar al peu del volcà.  Per sort,  està prohibit pujar en vehicle propi ,  fins i tot en bici,  així que he hagut d'agafar el trenet que hi ha.

A dalt, un paisatge impressionant,  amb una vista immillorable sobre uns quants volcans perfectament reconeixibles,  coberts d'herba verda,  amb vaques pasturant per les vessants.  El temps,  bastant ennuvolat ha desmerescut una mica les fotos pero en persona era preciós.  Feia vent i una mica de fred i he agraït la roba d'abric. 

Després,  he seguit amb la bici. Encara pujava però ja no tant. La nuvolada que m'estava sobrevolant tot el dia ha quallat en un ruixat que m'ha fet parar a treure la rosa de pluja.  De totes formes,  me mullat igual abans de tenir-ho tot llest i llavors,  al cap de 10' ha parat de ploure.

Més endavant,  he passat per Cessat,  Olby,  St. Bonet près d'Orcival i finalment,  Orcival.  He decidit que ja en tenia prou i he buscat (poc) un hotel. El poble és petit i agradable.  He sortit a sopar i he trobat el tresor : un bon sopar i de postres,  una taula de formatges com n'he vist poques.  He provat nou formatges diferents, cadascun millor que l'anterior.  He repetit unes quantes vegades i per sort,  el cansament ha pogut amb mi abans de rebentar.  A les deu ja era al llit.

Més bici...

Clermont-Ferrand

Feia mesos que tenia la bici espatllada.  La volia arreglar jo mateix però mai trobava el moment.  Al final,  a mitjans de juliol,  vaig canviar la roda que s'havia trencat i de  cop em van agafar moltes ganes d'utilitzar-la a totes hores.  Així que,  com no tenia plans per les vacances,  vaig pensar que podia repetir com fa dos anys. El lloc no el tenia clar i em vaig decidir per França per diferents raons : sempre és interessant, es menja bé,  és accessible en tren,  no fa molta calor i el turisme és fàcil,  amb bons campings i allotjaments.  Així que,  mirant el mapa,  em vaig decidir pel massís central,  una zona que no conec.  L'Alvèrnia (Auvergne) te un parc amb volcans que fa molt bona pinta.

Un cop de vacances,  vaig tenir que posar a punt la bici.  Resistint la tensió de portar-la a un taller,  vaig aprofitar per fer un mini curs autodidacta de mecànica de bicis a base de vídeos de YouTube.  Vaig canviar les pastilles dels frens,  el cable del fre del davant,  el pedalier,  que estava cascat des del viatge anterior,  la cadena i els pinyons,  un cavallet nou i uns llums amb dinamo per que em vegin els cotxes.  Amb el canvi de pinyons,  vaig aprofitar per posar una combinació més adequada pel cicloturisme amb alforges: un pinyó de 34 dents que m'ha de salvar la vida als ports de muntanya que fa dos anys suposaven una tortura insuportable i em deixaven sense cames.

Amb l'experiència,  vaig aconseguir reduir en dos kg l'equipatge respecte al de fa dos anys i la bici pesa un kg menys ja que no porto un dels candaus per lligar-la. Això si,  jo peso tres kg més aixi que tot queda igual.

La vaga de RENFE habitual a l'inici de les vacances em va endarrerir un dia.  Després de buscar bastant,  vaig trobar una combinació que em permetia,  amb una mica de sort,  arribar a Clermont-Ferrand en un dia,  això si,  amb quatre trens diferents,  un munt d'hores i una matinada salvatge.  El dissabte 2 vaig agafar el tren cap a Cerbère a les 6:50h. Aquest cop portava una corda per lligar la bici ja que no hi ha res per fixar-les i amb el moviment del tren,  cau. Al cap de 15' de  viatge en vaig adonar d'una catàstrofe : m'havia oblidat el llibre electrònic! Vaig estar a punt de baixar i agafar un tren de tornada per recuperar-lo,  pero al final vaig seguir endavant.  Pels viatgers lectors  es un aparell impagable,  amb poc pes i molta capacitat.

A Cerbère tenia 4' per baixar del tren, comprar el nou bitllet i pujar al tren cap a Béziers.  Increïblement,  ho vaig aconseguir :-). El tren francés tenia porta bicis,  tot un detall. Tot anava de meravella.  Vaig arribar a B.  abans de migdia i, ho decepció,  no vaig aconseguir plaça per la bici a cap tren.  Així que vaig comprar un bitllet pel dia següent i vaig buscar un hotel a B. Res de camping, que amenaçava pluja. Vaig passar la resta del dia vagarejant per B.  El cansament del viatge i la manca de son (vaig sortir el divendres i havia dormit només dues  hores) van poder amb mi aviat.

Avui diumenge he agafat el tren a una hora més raonable i després de més de 6 de viatge he arribat a Clermont-Ferrand cap a les 16h. Viatjar en tren m'encanta,  però tanta estona m'ha deixat les espatlles contracturades i bastant cansat.  He buscat un altre hotel i he fet un tomb per la ciutat.  El centre és petit però no està malament.  Es nota que estem en zona volcànica per que els edificis estan fets d'una pedra negra molt particular.  La catedral es impressionant amb tanta negror. 

Per sopar,  especialitats típiques i contundents : truffade i aligot,  patates,  formatge,  all i embotit,  tot en grans quantitats.  Encara no he pedalat gens,  però ja estic recuperant la energies que no he gastat.