Tot ha canviat en unes hores. Quan m'he despertat, brillava el sol, i el cel, blau, tenia cara de no haver trencat mai un plat. De cop, m'he sentit un home nou i ple d'energia, no com una rata mullada i miserable com ahir. M'he acomiadat del Rafa i la Dhalia (van cap a Genova) i he sortit. He trobat un concessionari Honda i m'han arreglat la moto. Amb la moral pels nuvols, he fet cap cap a Brescia i he trobat un càmping prop del Lago d'Iseo. El càmping esta al costat del llac ( a 15 m de la meva tenda). Només he tardat 10' a posar la tenda i llavors .... què haurieu fet vosaltres, despres del dia d'ahir i de tot un dia de calor i d'autopista??? Bany al llac! Meravellós!!!!
Ara estic escribint aixo (primer escric en paper i despres vaig al cafe internet) en una taula devant del llac, al llum d'una espelma, les onades fregant els meus peus i una cevesa fresqueta a la ma. La vista es increïble. Al fons, les muntanyes impressionants. A les vores de llac, els llums dels pobles es comencen a encendre. Estic plorant de felicitat! (i no és una llicència poètica)
4 comentaris :
Bueno Ramon, vaya aventura!! disfruta del tiempo mientras dure y cuidadito con las curvas!!!
Tío, me da el reuma sólo de escuchar tu aventura. Sécate bien al sol. Ánimo.
Ep noi!!
ho hem llegit tot d'una tirada, quina aventura!! tot i que la part de la cervesa gelada, llum d'espelmes i llac amb muntanyes ho deu compensar tot!!
Nosaltres despres de dos dies mullant-nos per Budapest i rodalies, ara som al sud, Pecs, i anirem tirant cap al nord-oest durant 3-4 dies...
a gaudir-ho!!
Apa, quina por això dels centímetres pujant per la cama!!! Sort que, al final, tot compensa...
Nosaltres hem passat els primers dies a San Cristóbal de las Casas, una preciosa ciutat indígena del cor de Chiapas. Quan agafes el colectivo a Tuxtla, la carretera va pujant i pujant fins als núvols, sembla que hagis d'arribar al cel, i al final, quan ja et queden els núvols baixos a sota, tot tapant poblets d'indígenes i camps de blat de moro, arribes a la vall de Jovel, on està aquesta ciutat. Quasi 2200 metres d'alçada. Tot de cases pintades de colors vius, molts locals amb música en viu, enchiladas, guacamole, i el cel clar. És preciós. Fins ara hem fet força el guiri, hem conegut la ciutat i alguns poblats propers, ja no ens hem pogut resistir i hem comprat alguna tela, i faldilles i no sé quantes coses més, perquè és el primer cop que em passa que vaig a un indret i l´artesania local em fascina! Deuen ser els colors vius i el fet de saber que aquella dona menuda i amb la cara arrugada, i amb trenes negres i faldilla negra peluda, ho ha teixit ella mateixa durant quinze dies... es fa difícil no endur-se alguna cosa. Els mercats aqui tenen alguna cosa d'hipnòtica.
També hem conegut la gent de la Unión Majomut, la cooperativa de cafè que ens acull... nens, quan veieu què és cafè i què es ven a la Nestlé i altres coyotes (bàsicament, la deixalla del procés de maquilat del cafè), flipareu i no voldreu comprar mai més cafè que no sigui orgànic!
I ahir ens vam tirar el dia al llit amb febre i cagalera (i lÁleyda vomitera), molt romàntic, ens va agafar als dos el mateix dia! Que bonic! Crec que ja estem millor, encara que no al 100%.
Dilluns ens repartim per parelles en 4 comunitats rurals, i hi serem fins divendres (i així cada setmana), convivint amb la gent d'allà que són socis (i per part copropietaris) de la cooperativa... buf, podrem explicar tots els detalls del cafè!
I res, que segueixi tot bé, Ramon (i la resta, Conxita i Xavi, i el pobressito Javi que està a la UPC!).
Adrià
Publica un comentari a l'entrada