Final

Barcelona

La nit pefecta i el matí al càmping molt relaxat. Esmorzar, piscina, lectura ... Cap al migdia he plegat tot i m'he posat en marxa un altre cop. Fa més calor però sense ser molest. He agafat carreteres bastant concorregudes i era una mica rotllo. A més tenia vent en contra i no hi havia manera d'avançar. He tingut alguns moments de crisi total ja que fins i tot en baixada havia de pedalar molt per tirar endavant. Suposo que el cansament acumulat passa factura.

L'objectiu del dia era arribar a Béziers per agafar el tren de tornada. He triat Béziers per que si, per que conec l'estació. En un moment donat se m'ha acabat el mapa del mòbil ja que no pensava arribar tan avall. He hagut de tirar de google maps, però no hi ha les indicacions topogràfiques i depenc de tenir connexió de dades, cosa que no sempre passa. Però m'he anat espavilant, fent alguna volta de més.

Cap a mitja tarda he arribat a Béziers. No he hagut d'esperar molt per pujar al tren i allí m'he pogut relaxar una mica. He canviat de tren a Portbou i he agafat un rodalies. A diferència dels trens francesos, no hi ha portabicis i he hagut d'estar tota l'estona pendent de que no caigués. Per sort, el tren no estava ple.

A l'arribar a Montcada ha resultat que les plujes a Barcelona de la tarda han espatllat la catenària i ens han fet canviar de tren. Com que no hi ha ascensors, passar pels passos soterranis amb la bici carregada és molt esforç. Bici més equipatge pesen uns 35 kg, i de mal agafar, que he de baixar i pujar a coll per les escales.

Finalment he arribat a Barcelona. En total uns 650 km en 14 dies. Ja penso en la propera :-)

49!

Càmping  prop de Cignac

Al mati,  me llevat amb tota la calma,  com prova a un dia d'aniversari. He esmorzat,  he fet un banyet al riu i amb tot això,  ja eren les 12h. He sortit del camping i he anat tirant cap al sud,  seguint un riu o altre.
El paisatge ja és mediterrani,  a cops pins i a cops alzines. El temps,  per fi càlid,  tot i que han aparegut alguns núvols providencials a l'hora de mes calor per fer-m'ho més fàcil.

Aquesta regió la conec bastant,  així que he anat fent via.  En general he pogut agafar carreteres petites i més o menys solitàries,  però a estones el trànsit m'ha atabalat bastant.

Quan apretava la calor,  he parat a banyar-me al riu.  Després,  més carretera.  He passat per Sant Jean de Foz,  on el riu baixa  per  un canó estret,  ple de piragüistes.  Després s'obre i forma una especie de llac amb platges.

He tirat uns quants km més i he vist un anunci d'un càmping  naturista  i  m'hi he quedat.  Un banyet a la piscina i després a sopar,  ja tothom vestit,  que per aquí a la nit refresca. 

Rècord!

Camping Le Pradal,  Anduze

Quan em vaig posar a dormir,  estava ben content.  No feia fred i estava bastant còmode.  Però de cop, cal a les dues del mati,  em va despertar un soroll: plovia.  Primer una mica,  després a bots i barrals.  El soroll de les gotes sobre la tenda no em deixava dormir bé.  A més,  no tenia molt clara la impermeabilitat de la meva tenda.  La major part de l'equipatge el vaig deixar a la bici,  dins les alforges,  protegit previsorament amb la funda de pluja.  Tampoc tenia molt clara la capacitat de la funda d'aguantar un xàfec com el que estava caient.  Però ja no podia fer res.  Per acabar-ho d'arrodonir,  l'aigua que queia em va fer venir ganes de pixar.  Ja és mala sort! Les úniques dues nits que m'he hagut de llevar a la nit,  han estat les dues de camping.  Com que no era qüestió de sortir sota el diluvi i caminar 50 metres fins els lavabos,  vaig agafar l'únic que tenia a la : el bidó d'aigua que porto a la bici.  Si,  ho sé,  és una guarrada,  però cal trobar-s'hi per jutjar. 

A la fi,  he pogut endormiscar-me i al matí  havia parat de ploure.  En una ràpida comprovació he vist que la tenda ha aguantat bé i l'equipatge estava sec.  M'ho he pres amb calma,  esperant que el món perdés una mica d'humitat per poder plegar la tenda.  He fet temps llegint diaris i quan ja sortit,  tímidament,  el sol,  he empacat tot i m'he posat en camí,  bastant tard,  al migdia gairebé. Diu molt del que planifico els viatges el fet que he sortit en direcció contrària a la que havia decidit ahir a la nit.  Vaig a cop de rampell. 

He seguit la carretera que segueix el riu Tarn en direcció ascendent.  És una carretera nacional i em tenia molt de trànsit,  però ha estat raonable. La carretera puja bastant moderadament i he pogut veure bona part de les Gorgues. El paisatge és aclaparador.  El riu al fons,  a cops tranquil,  a cops precipitant-se sobre les pedres amb rapidesa.  Al costat,  la muntanya cobertes de bosc,  amb uns grans pilars de pedra,  com menhirs gegantins,  que semblen muntar guàrdia des de temps immemorials.  I de tant en quan,  pobles de pedra ,  castells penjats sobre les roques,  camins imposibles.

Al riu hi ha molts llocs on lloguen canoes i he estat molt temptat,  però tot i que no plou,  el temps no invita gaire als esports aquàtics.

Com que la pujada era moderada he fet un bon ritme.  En algun moment m'ha vingut la idea de creuar per la muntanya,  cap al parc de Les Cevennes,  però quan he vist els desnivells al mapa,  he renunciat.  Tenia ganes d'un dia sense gran premi de la muntanya. Així doncs,  he anat seguint la carretera i he renunciat una mica al turisme pel plaer de fer quilòmetres sobre la bici.  Em trobava molt bé i cap a les tres de la tarda he arribat al coll de no sé què  i ha començat la baixada,  mooooolt llarga.  Apassionant! Al mateix temps ha sortit el sol,  el de veritat,  i he gaudit d'un descens sense pelar-me de fred.

Amb tot això,  havia fet un munt de quilòmetres i he vist que podia arribar a Alès,  cosa que al matí no veia possible. Poc abans d'arribar-hi,  he vist l'anunci d'un càmping,  La Croix Clementine,  en el que vam estar fa molts anys amb l'Albert i la Mamen (i la Nora en projecte) i he pensat en quedar-m'hi.  Però era encara relativament aviat i la possibilitat de trencar la barrera dels 100km en un dia ha pogut més que la nostàlgia.  Els darrers km ja eren lletjos,  amb molts cotxes i molt de fum. He passat Alès,  per una circumval·lació horrorosa.  Llavors,  quan ja portava 90 km a les cames,  una nova pujada,  també amb molts cotxes que em passaven molt a prop,  ha posat en dubte la meva resolució. 

Al final,  he trobat un càmping amb piscina,  i després del bany de rigor, he sopat allà mateix,  'paela',  que és el que hi havia avui.  Sense comentaris,  però com a mínim m'ha omplert.  També hi ha espectacle: primer música en llauna,  que ha començat amb Bamboleo,  i ha seguit amb pseudo-flamenc per guiris.  Després un duet ha amenitzat amb boleros en un castellà com el meu francès.

Escric aquestes línies des de l'habitació de les rentadores,  l'únic lloc on he trobat endolls per carregar tota la ferralla electrònica que porto a sobre.  De fons,  la banda sonora,  Boney M.  Càmping total!

En total,  104 km i no estic rebentat del tot,  no está malament.

Gorgues del Tarn

 Sainte-Enimie

Ja fa uns dies que aconsegueixo sortir aviat.  Abans e les 10h estic en marxa.  Com no,  amb amenaça de pluja.  Al poc de sortir m'he desviat una mica per veure el llac i la cascada de  Déroc.  La cascada,  impressionant un bon salt,  sobre una llosa de piedra enorme. Una estona més endavant,  he fet una altra escapada per veure el castell de la Baume .  Hi havia una visita guiada i hi he estat bastanta estona.  El castell es privat però és pot visitar i l'interior és força interessant.  He quedat content,  a pesar dels 9km de desviació.

El temps s'ha anat mantenint,  sempre amb els núvols de pluja a sobre però sense acabar d'esclatar.  La major part del dia he anat amb l'anorak posat pel fred.  He passat le Marvejols,  un  poble amb un centre ben conservat,  amb dos enormes portes fortificades a l'entrada i a la sortida. Segueix el paisatge de prats verts amb grans pedres entremig.

A la sortida,  per evitar la carretera principal,  plena de cotxes,  he agafat una desviació,  que com sol passar,  tenia un desnivell molt fort,  membre que la carretera principal feia baixada.  Tot per evitar la por dels cotxes i camions que et passen a la vora a tota velocitat.

He anat fent via.  M'ha agradat molt Champerboux,  un poble tot de pedra,  on les cases tenen una patis de pedra que donen ganes de quedar - s'hi.

A Chanac he tingut ja tentacions serioses d'aturar-me.  Portava ja 60km i les cames feien mal.  Però bé decidit seguir una mica més,  cal a les Gorgues del Tarn.  El problema es que la carretera puja bastant,  gairebé 300m, que a aquesta hora,  es fan notar.  M'han costat molt els primers 15km, però els 10 darrers han estat de baixada molt forta i no he donat un cop de pedal.

M'he aturat a mitja baixada per admirar el paisatge corprenedor sobre la vall,  amb Sante-Enimie a sota. A l'arribar al poble,  he vist que era a) molt bonic b) super turístic.  Vista la quantitat de gent,  he començat a témer per l'allotjament.  Efectivament,  tot ple.  Com que estic al fons de la vall,  anar a un altre lloc significa pujar,  i després de 80km,  estava mort.  Per sort he trobat un càmping a un 3km del poble,  amb una plaça lliure,  la darrera.  He muntat la tenda,  he tornat al poble a sopar i a dormir!

Pelegrins a cabassos

Nasbinals
La nit, regular.  L'habitació feia molta per d'humitat,  fins el punt que me despertat un parell de cops. Com a mínim,  l'esmorzar ha estat bo. M'han portat dos croissants excel·lents,  a més del típic pots amb mantega i melmelada. 

Al sortir a fora,  plovia.  Poc,  però plovia. Si em descuido,  la bici se m'omplirà  de fongs i verdet. Així que,  anorak,  funda impermeable per les alforges i avall. Mirant millor el mapa he decidit abandonar un altre cop la idea d'anar al Puy Mary.  He de donar una volta gran i puja molt,  i amb aquest temps, fred i plumbi,  els ànims per pujar muntanyes no abunden. I la previsió pels propers dies no és millor. He decidit deixar ja la regió i anar cap al sud,  on la gent serà menys culta i feliç,  però fa més caloreta.

La pluja avui és d'aquests fines,  persistents.  No molesta gaire per anar en bici,  fins i tot sembla que pedalar sigui més fàcil.  La única cosa es que no ve molt de gust parar als pobles,  així que he anat fent ruta cap a les gorges de Tréboul. Al pont del mateix nom m'he aturat.  Havia parat de ploure. El pont travessa un pantà que han buidat i era bastant interessant veure tot el que les aigües s'han empassat.  Les gorgues en si no són res de l'altre món.
El dia ha anat millorant. He anat seguint en direcció sud-est,  passant pobles de pedra,  molt ben conservats. El paisatge és de poetes verts,  amb vaques i a vegades,  cavalls,  i
 puntejats de pedres blanques,  com còdols enormes.  En alguns llocs les han amuntegat per netejar els camps.


En un moment donat,  per evitar la carretera principal,  he agafar una desviació que m'ha portat a la porta de l'infern.  Una altra pujada que gairebé calia escalar.  Però un cop a dalt,  ha vingut un pla molt agradable. La tarda,  si fa bo,  es molt bon moment per anar en bici.  La llum rogenca dona un toc especial al paisatge. 

He parat a Sainte Urcize,  un poblet més pintoresc que la resta i he sentit tentacions d'aturar-m'hi a fer nit,  però bé decidit servir endavant.  Te una casa que es monument nacional i una església molt estranya,  amb un doble absis,  com si fos una catedral,  el sostre de fusta i una balconada amb bancs de fusta per que hi capigui més gent,  com als teatres.

A Nasbinals he decidit que ja en tenia prou i m'he posat al primer hotel que he trobat.  Just m'he instal·lat i al donar un tomb pel poble,  he vist que està ple de Gites d'Etape,  albergs amb habitacions compartides,  que m'haurien convingut més.  El poble és una de les principals etapes de la Route de l'Argent,  una de les branques del camí de Sant Jaume. Hi ha un munt de gent fent ruta,  amb motxilles i bastons. 
Poca cosa mes.  He sopat (l'omnipresent aligot) i a dormir. 

Menhirs, dolmens i un castell

Gràcies al dia de descans,  estava descansat.  Per tant vaig poder fer les coses bé : preparar l'equipatge la nit abans,  llevar-me aviat,  etc. Amb tot això,  vaig poder sortir abans de les 9:30h, tot un récord.

La regió on sóc te una concentració molt alta de monuments megalítics i he fet una mini - ruta temàtica. A la sortida de Sériers, he parat a veure un menhir 'cristianitzat',  és a dir,  una pedra dreta amb una creuota de pedra afegida a dalt.  Llavors m'he desviat una estona per veure el dolmen de la Table du Loup, bastant més interessant: un caminet preciós,  cobert d'herba,  porta  a l'indret on esta el dolmen,  una gran pedra plana sobre uns monticuls de pedres que el suporten.  Sembla que era la tomba d'algú,  i devien tenir-li molta por ja que es van assegurar bé que no es tornés a aixecar.  Per acabar la mini-ruta,  em quedava el menhir de la Pierre Plantade.  Quan hi he arribat,  ha resultat que era un menhir cadell,  tot petitet. El pobre no fa ni un metre d'alt!   Després de veure els que porta l'Obelix,  un s'imagina alguna cosa més impressionant.  Aquest el puc carregar jo solet,  gairebé.

La regió on sóc es diu La Planeze,  i es una zona bastant plana,  pels estàndards de la zona i la veritat és que ha estat un gust pedalar pla per un cop.  En un moment arribava a qualsevol lloc,  amb velocitats de 25 a 30 km/h.  Comparat amb els primers dies,  quan,  si arribava a 6 km/h ja ho considerava un èxit,  doncs és una millora. 

He anat fent zigazagues pel pla,  gaudint de la nova llibertat.  Em sentia tan bé sobre la bici que me dirigit cap al castell d'Alella,  tot i saber que era camí que hauria de desfer després i que sopava un desnivell bastant important ja que està al costat del riu,  doscents metres per sota del pla.  L'esforç ha valgut la pena : un castell enrunat,  però en bon estat,  sense ningú,  sobre una gran Roca al costat del riu. Al costat,  uns metres ensota,  una ermita en un pla de gespa on he parat a omplir el dipòsit per la pujada.  La tornada era dura però no sé m'ha fet pesada.  He trobat uns gerds molt bons,  he vist una petita serp de colors i en un tres i no res,  tornava  a ser dalt del pla.

Feia un bon dia,  sense massa calor,  però la previsió era de tempestes a l'après - midi.  Però la tempesta no arribava i he aprofitat per anar fent camí cap a l'oest ja que m'ha tornat a agafar el deliri de pujar el Puy Mary demà.  Parts verts,  vaques que em miren pasar,  poblets encantadors. De cop,  el cel estava ple de núvols negres.  He seguit endavant fins que al cap d'una estona he mirat el mapa i he vist que havia d'aturar-me a Paulhac ja que el proper poble amb possibilitats e'allotjament estava massa lluny. He vist un lloc on llogaven habitacions i he preguntat.  L'habitació era tan cutre,  però cutre dels anys 60, que tenía encant i tot i,  com que ja queien gotes,  m'hi he quedat.  Com he dit,  als anys 60 hauria estat cutre,  i no han fet cap reforma des de llavors.  Uns sala gran amb un sofá lleig,  una taula amb puntes barates,  bombetes incandescents de 40w, amb un aspecte una mica tenebrós i un munt d'armaris de fusta que amagen una cuina,  rentadora i un munt de pols i vida amb molts potes.  Per suposat,  de wifi,  com que als anys 60 no estava inventada,  no n'hi ha.

He sopat al mateix lloc ja que fan mitja pensió.  Menjar regular,  tot i que el tio te penjats nosequants diplomes de cuina,  de forma que sembla un tres estrelles.

He sortit una estona al carrer,  per llegir en un banc i per veure la lluna plena,  immensa.

Dia de descans

Avui,  dia de descans.  Al matí,  he fet un petit tomb en bici,  sense les alforges,  però molt aviat he decidit que era massa esforç i he tornat.  He netejat i engreixat la transmissió de la bici i després,  me dedicat al 'dolce far niente',  llegint,  menjant i observant el món que m'envolta,  en especial,  els espècimens curiosos que l'habiten.  Per sort,  l'hotel-seminari on paro n'està ple i no m'ha faltat entreteniment.  Per una part,  els elements com els del sopar d'ahir ,  homes grans sols o a grups de dos,  que semblen posar una temporada llarga aquí,  i que vagaregen tot el dia llegint a les butaques de la recepció o passejant pel jardí,  i que no tinc molt clar què fan aquí.  També hi ha un petit grupet d'homes joves  o relativament joves,  d'aspecte africà, que també semblen estar aposentats i que potser fan una estada d'alguna cosa relacionada amb la religió.

A mig matí,  mentre llegia a la sala de lectura,  han sortit d'una habitació dues nenes i un nen,  negres, molt engalanats.  El nen  amb vestit i corbata,  la nena petita amb un vestidet blanc i moltes trenetes amb guarniments de colors i finalment la nena mitjana, d'uns 10 anys màxim,  amb sabates de taló i un vestit de festa de dona gran,  de forma que semblava disfressada. Al cap de poc ha sortit el pare,  un paio enorme,  massís,  amb cos de boxejador i cames sense genolls,  que caminava amb els peus mirant enfora,  molt seriós i digne,  també de vestit i corbata.  Finalment ha aparegut la mare,  amb un vestit africà molt acolorit,  de tons verts,  amb un gran turbant i uns talons de pam i mig.  Semblaven anar a algun tipus de celebració,  que,  sense cap indici ni prova,  he pensat que podia ser l'ordenació com a capellà d'un familiar.

A part de l'observació,  he passat el dia llegint (Boule de suif,  un conte sensacional ),  menjant i actualitzant el bloc. 

Dels plats més tipics de l'Alvèrnia,  he provat l'aligot (puré de patates amb formatge i all) ,  la truffade (patates rostides amb formatge fos,  acompanyat de pernil salat) ,  les tripes farcides,  el potée auvergnate  (un bullit amb vegetals,  una espècie de botifarra i porc),  el pounti (pastís de farina, ous,  bledes,  llard i prunes) i em falten,  entre d'altres,  el coq au vin i les cols farcides. De formatges també n'he provat uns quants : cantal,  Saint-Nectaire,  blau d'auvergne...  Com veieu,  de gana no em moro.

Tempesta!

De Saint - Flour

Després de veure uns quants vídeos de YouTube i fòrums de bicis,  he tornat a intentar arreglar la cadena. He demanat unes alicates a la noia de l'hotel i,  després d'una bona estona,  he tornat a conèixer la derrota.  Així que he anat cap a una botiga d'esports on vaig veure que lloguen bicis,  pensant que algú deu fer el manteniment. El tio de la botiga m'ha ajudat molt amablement però ell tampoc ha pogut.  Al final,  tallant el nus gordià,  li he demanat si tenia un trencacadenes, l'hem obert per una de les baules normals,  l'hem posat bé i l'hem tornat a tancar pel mateix lloc i alehop! problema solucionat.

Sempre pendent de la previsió meteorològica,  he vist que: matí assolellat i possible tempesta a partir del migdia,  amb risc de pedregada.  I demà,  igual.  Uff. Com que la tempesta ve de l'oest,  he anat cap al sud-est, direcció Saint-Flour, abandonat la idea del Puy Mary gairebé definitivament ja que a la muntanya una tempesta amb llamps pot ser molt perillosa.  Volia arribar a Saint - Flour abans que arribés la tempesta.  Dit i fet.  Per una petita carretera,  paral·lela a la nacional,  he sortit de Murat i amb el solet del mati he anat fent camí per la vida,  menjant el pols,  i amb la força del vent que m'empenyia endavant,  he alleugerit el pas. Endavant!

El relat no és diferència gens del dels altres dies: paisatges verds,  vaques,  tranquil·litat,  poblets tranquils i ben arreglats.  La única diferencia es que avui tinc cames.  Entre que he arreglat la cadena i que amb els dies m'he anat posant en forma,  avui sento que avanço amb decisió,  i enlloc de patir,  gaudeixo de l'esforç.  Per fi!

Al cap d'una estona he mirat enrere i he vist que la tempesta em perseguia.  Uns núvols foscos venien més ràpid del que jo podia anar.  Al poc,  he començat a sentir trons.  Això m'ha donat més forçes i avançava a bon ritme,  fins i tot a les pujades.  Tot i així,  he trobat el temps per aturar-me a Neussargues,  on hi ha una altra petita església preciosa. No és qüestió de deixar que la por a la tempesta m'impedeixi gaudir del dia.  Forçant una mica la cita,

Un amant, qui craint les voleurs,
N'est point digne d'amor.

Doncs això,  respectar el temps,  d'acord,  però no acobardir-se en excés.

Però fins i tot amb les forces renovades,  no he pogut deixar enrere la tempesta.  He tingut el temps just de parar i posar-me la rosa de pluja i ja queia un diluvi,  barrejar amb pedra (petitesa,  això si).  A més,  llapis i trons esfereïdors.  Al primer poble,  he parat a resguardar-me sota una teulada,  ja que no hi havia cap bar ni res.  He esperat a que parés una mica i he seguit.  Per sort el que em quedava fins Saint-Flour era baixada i no he tardat gaire.  He arribat amb pantalons i peus xops i com sempre passa,  tan bon punt he arribat,  ha parat de ploure. 

He trobat un hotel interessant,  un antic seminari i he decidit quedar-me dues nits,  per fer un petit descans. El lloc es per veure'l.  Uns corredors amples i inacabables,  amb armaris de fusta,  i butaques antigues, i les cel·les dels seminaristes que ara són les habitacions. He demanat mitja pensió i a l'hora de sopar,  m'he transportar a un altre món.  M'han part en una taula compartida,  amb tot de personatges estranys que no obrien la boca.  Un home amb el seu pare,  bastant gran,  un altre home gran sol,  sobre la setantena,  que he imaginat que era de pagès i al cap d'una estona n'ha arribat un mes locuaç,  molt negre,  que ha animat la taula.  Cap d'ells semblava estar de turisme i m'he quedat intrigat pensant què fan aquí.  El menjar,  bastant dolent.  Demà no repeteixo.

Després he donat un tomb pel poble.  Te dues parts,  la de dalt i la de baix.  La e dalt està sobre un cingle,  tipus Castellfollit de la Roca i la de baix,  just a sota.  L'animació nocturna és escassa i he retirat aviat.

Ruta romànica

Murat

Com anunciava meteofrance.com,  el dia ha començat amb pluja.  He hagut de sortir amb l'anorak i la funda impermeable per l'equipatge.  A més,  amb la humitat,  la roba que vaig rentar ahir no s'ha assecat. 

El pla del dia es fer una ruta por veure algunes de les esglésies romàniques de la regió.

La pluja,  molt fina,  no molestava gaire. Al cap d'una estona pedalant ha parat de ploure.  La primera parada l'he fet a Collandres,  on hi ha una petita església, amb pintures als capitells i al sostre,  molt interessant.  Més endavant,  a Apchon,  una roca tremenda domina el poble. A dalt,  les runes d'un castell del qual només queden alguns murs ensorrats. La ruta segueix fins a Cheylade,  amb una altra església, ja no tant romànica,  amb arcs que comencen a tenir punta,  però igualment preciosa.

A la plaça de l'Església he aprofitat per donar un cop d'ull a la cadena de la bici.  Fa dies que noto alguna cosa que no va.  Em costa molt pedalar,  fins i tot amb el pinyó extra que porto noto que no avanço i vaig molt lent.  De primer pensava que els dos anys extres que porto a sobre respecte l'altre viatge m'han passat factura,  pero avui m'ha semblat veure que la cadena feia un gir extrany.  Quan ho he mirat millor,  me adonat que està mal posada! En els meus deliris d'arreglar-me jo mateix la bici,  vaig fer una errada de principiant (que ho sóc) i la cadena passa per sobre d'una peça metàl·lica enlloc de passar per sota,  amb molt més fregament. La cadena porta una baula ràpida,  que en teoria permet desmuntar-la sense eines,  però després d'una bona estona,  no m'he he sortit i he hagut de seguir con anava.  Les cames em pesaven més que mai,  cada pedalada era una tortura. Tot i així,  he seguit endavant,  comptant cada cop de pedal com un mètode d'auto hipnosi.  Cada 500 pedalades descansava i feia un mos. 

La carretera ha seguit pujant una estona fins que he arribat a una especie de planura de prats verts i vaques pasturant,  molt bucòlic.  El paisatge és una orgia de verds que contrasta amb l'escala de grisos i algun blau ocasional del cel. En aquests camins poc transitats,  el soroll de les esquelles de les vaques domina sobre la resta de sons.  Al cel,  uns rapinyaires de gran envergadura planaven cercant una presa. M'he quedat una estona badant amb les seves evolucions majestuoses.

Pel camí,  me trobat la desviació cap al Puy Mary,  un altre volcà que deu ser impressionant.  Però era tard i la carretera prometia desnivells importants i abans d'escometre una tasca com aquesta,  vull tenir la cadena arreglada. He seguit fins a Murat,  on espero trobar algú que m'ajudi o almenys,  eines més apropiades.

Després d'una bona baixada,  de les que permeten velocitats que fan saltar les llàgrimes dels ulls,  he arribat a Murat,  un altre poble medieval,  molt arregladet i bastant turístic però sense massificació.  He parat al primer hotel que he trobat,  que m'ha semblat molt familiar i agradable.  He passejar pels carrerons del poble,  admirant les cases amb portals de pedra,  amb torres cilíndriques de sostre en punxa,  les teulades de pedra negra. He sopar al mateix hotel.

En un día anodino cosas dulces

Riom-ès-Montagnes

M'he llevat i tot estava moll. Per sort ahir vaig deixar l'equipatge a la recepció del càmping.  Entre esmorzar, que he desmuntat la tenda i ho he assecat tot,  he tornat a sortir a les  11h. No hi ha manera de començar abans la ruta.  Amb el cansament,  dormo de 9 a 10h cada dia. També,  entre que esmorzo i que començo a l'altre ha de passar mínim una hora o més. Llavors,  temps de llevar-me i dutxa,  esmorzar,  refer l'equipatge i tot plegat,  les 10:30 mínim.

He sortit de Besse,  he fet una etapa a les cascades d'Entraigues,  i he seguit fins a Egliseneuve d'Entraigues,  on he parat per demanar informació i comprar menjar. Hi havia dia i mercat,  però he arribat a les acaballes.  Me quedat mirant com recollien les paradetes i carregaven tot en els camions per anar a un altre lloc.  Comerciants itinerants que van de poble en poble,  de fira en fira.  Tot un altre món al que paro poca atenció normalment.  Al final el poble ha quedat com abandonat, les restes de la fira escapades per la plaça,  amb un aire de tristesa i solitud que encongia el cor.

He passat per Condat,  gairebé sense aturar-me,  ja que no m'ha semblat res de l'altre món. Com que estava fart de cotxes,  a la sortida del poble he agafat un trencall per una carretera local poc transitada,  cap a Laquarie,  Vezolet i Vezol.  Déu meu,  que he fet! El camí pujava muntanya amunt a un ritme salvatge,  amb pendents de més del 25%! Al cap de poc,  he hagut de posar peu a terra i empènyer la bici costa amunt.  Ni aixi podía pujar,  havia de parar cada poc a descansar. He patit com un cabró. Però es clar,  tirar enrere suposava baixar per després tornar a pujar per una carretera plena de cotxes,  així que he seguit endavant.  Finalment,  la costa s'ha acabat. i ha vingut la baixada,  genial.

He arribat a Riom-es-Montagnes i com que era tard i amenaçava pluja ,  he buscat un hotel. He aprofitat fer rentar una mica de roba. Sopar i a dormir aviat.

El dia ha estat potser poc glamurós, sense res especial per explicar, potser anodí però sobre la bici,  aquests dies són igualment interessants,  pel paisatge, sempre sorprenent, per l'esforç, per... en fi,  per coses difícils d'explicar. 

PD: el títol,  per amants de J. A. G.

Llacs i ports

Besse

Al matí he esmorzat i he comprat provisions pel viatge. En el meu primer viatge en bici vaig aprendre que esmorzar fort és importantíssim i anar menjant durant el viatge,  també.  Si no,  el risc de quedar-se clavat sense forces és altísim. 
Sortint del poble he agafat una carretera molt poc transitada per evitar els cotxes.  Hi ha molt turisme i en algunes carreteres el trànsit és estressant.  Per sort porto mapes topogràfics amb bona resolució al mòbil,  que em permeten trobar els camins més petits.
M'he quart al llac de Servières i he decidit fer el tomb al llac.  Hi ha un camí no massa apte per bicis,  però he posat peu a terra i l'he anat empenyent, amb alguns treballs en zones humides o amb moltes arrels. 
He parat una estona i m'he quedat mirant el llac. El cel ennuvolat i els arbres que l'envolten es reflexen en un aigua que sembla un mirall. Podria passar hores contemplant els detalls,  els canvis de  llum,  el moviment del cel vist per partida doble a dalt i a baix.

Seguint amb el tomb del llac m'he trobat amb un filat que barrava el pas,  amb una escala estreta de graons de fusta com a única possibilitat de passar. M'ha tocat desmuntar les alforges,  passar-les a l'altre costat,  carregar la bici i passar-la també. Al cap d'una estona he hagut de repetir el procés. 

Uns quilòmetres més endavant hi ha la Roche Sanadoire,  una formació rocosa formada per pedres en forma de pilars hexagonals,  com si natural,  d'origen volcànic. 

He seguit camí,  pujant el coll de Guéry. El que m'agrada dels colls es que un cop els has pujat,  ve una  bona baixada.  He passat al costat del llac de Guéry,  però com que el temps era fred no m'ha vingut de gust parar per un bany i he seguit endavant,  cap a un altre coll (Croix Morand) i una altra baixada per posar a prova els frens.  M'encanten les baixades fortes i amb molts revolts ja que són els únics moments on puc atrapar els cotxes, enlloc de que ells m'atrapina mi. El plaer,  però,  dura poc,  fins la propera pujada on torno a ser un escarabat que s'arrossega amb penes i treballs.
He passat,  també sense aturarme, pel llac Chambon ,  bastant turístic comparat amb els altres i he parat a Murol a veure el castell.  Com és habitual en els castells,  esta a dalt d'un turó,  amb una costa de pendent gairebé vertical.  He acabat posant peu a terra als darrers metres ja que el camí,  peatonal,  era imposible por la bici.  El castell és interessant però hi havia show  medieval,  amb justes entre cavallers i espectacles diversos i bastant públic i jo sóc més de visitar els llocs en solitari.

He arribat fins a Besse i he tirat cap al càmping (m'estic fonent el pressupost en hotels i sopars pantagruèlics).  M'han donat una parcel·la al costat del riu,  en un par verd,  tot preciós si no fos per la humitat.  He muntat la tenda i he anat al poble a sopar.  Besse és un poble medieval, com n'hi ha bastants per la zona,  amb molt encant.  He sopat una amanida per que estic fart de formatge i embotit.  Ho he fet baixar amb una ampolla de sidra.

La nit no ha estat gaire bona.  Feia fred i el meu sac és d'estiu,  estiu.  El riu feia un soroll molt fort i els taps per les orelles que porto no serveixen de res.  A més,  la sidra deu ser super diürètica i me hagut de llevar varies vegades a pixar.  Al final,  m'he adormit.

Primer dia sobre dues rodes

Orcival

El pla del dia era anar al Puy en Dome,  un volcà proper a Clermont-Ferrand i després ja veurem. Així que m'he vestit de bici,  m'he arrebossat de protecció solar i endavant.  Els primers 200m, bé.  A partir d'allà,  l'infern. Ja dins de la ciutat,  les rampes són duríssimes i després,  segueix i segueix i segueix.  No m'ho podia creure.  Sense el pinyó nou,  no hagués pogut pujar.  He anat fent amb poemes i treballs fins arribar al peu del volcà.  Per sort,  està prohibit pujar en vehicle propi ,  fins i tot en bici,  així que he hagut d'agafar el trenet que hi ha.

A dalt, un paisatge impressionant,  amb una vista immillorable sobre uns quants volcans perfectament reconeixibles,  coberts d'herba verda,  amb vaques pasturant per les vessants.  El temps,  bastant ennuvolat ha desmerescut una mica les fotos pero en persona era preciós.  Feia vent i una mica de fred i he agraït la roba d'abric. 

Després,  he seguit amb la bici. Encara pujava però ja no tant. La nuvolada que m'estava sobrevolant tot el dia ha quallat en un ruixat que m'ha fet parar a treure la rosa de pluja.  De totes formes,  me mullat igual abans de tenir-ho tot llest i llavors,  al cap de 10' ha parat de ploure.

Més endavant,  he passat per Cessat,  Olby,  St. Bonet près d'Orcival i finalment,  Orcival.  He decidit que ja en tenia prou i he buscat (poc) un hotel. El poble és petit i agradable.  He sortit a sopar i he trobat el tresor : un bon sopar i de postres,  una taula de formatges com n'he vist poques.  He provat nou formatges diferents, cadascun millor que l'anterior.  He repetit unes quantes vegades i per sort,  el cansament ha pogut amb mi abans de rebentar.  A les deu ja era al llit.

Més bici...

Clermont-Ferrand

Feia mesos que tenia la bici espatllada.  La volia arreglar jo mateix però mai trobava el moment.  Al final,  a mitjans de juliol,  vaig canviar la roda que s'havia trencat i de  cop em van agafar moltes ganes d'utilitzar-la a totes hores.  Així que,  com no tenia plans per les vacances,  vaig pensar que podia repetir com fa dos anys. El lloc no el tenia clar i em vaig decidir per França per diferents raons : sempre és interessant, es menja bé,  és accessible en tren,  no fa molta calor i el turisme és fàcil,  amb bons campings i allotjaments.  Així que,  mirant el mapa,  em vaig decidir pel massís central,  una zona que no conec.  L'Alvèrnia (Auvergne) te un parc amb volcans que fa molt bona pinta.

Un cop de vacances,  vaig tenir que posar a punt la bici.  Resistint la tensió de portar-la a un taller,  vaig aprofitar per fer un mini curs autodidacta de mecànica de bicis a base de vídeos de YouTube.  Vaig canviar les pastilles dels frens,  el cable del fre del davant,  el pedalier,  que estava cascat des del viatge anterior,  la cadena i els pinyons,  un cavallet nou i uns llums amb dinamo per que em vegin els cotxes.  Amb el canvi de pinyons,  vaig aprofitar per posar una combinació més adequada pel cicloturisme amb alforges: un pinyó de 34 dents que m'ha de salvar la vida als ports de muntanya que fa dos anys suposaven una tortura insuportable i em deixaven sense cames.

Amb l'experiència,  vaig aconseguir reduir en dos kg l'equipatge respecte al de fa dos anys i la bici pesa un kg menys ja que no porto un dels candaus per lligar-la. Això si,  jo peso tres kg més aixi que tot queda igual.

La vaga de RENFE habitual a l'inici de les vacances em va endarrerir un dia.  Després de buscar bastant,  vaig trobar una combinació que em permetia,  amb una mica de sort,  arribar a Clermont-Ferrand en un dia,  això si,  amb quatre trens diferents,  un munt d'hores i una matinada salvatge.  El dissabte 2 vaig agafar el tren cap a Cerbère a les 6:50h. Aquest cop portava una corda per lligar la bici ja que no hi ha res per fixar-les i amb el moviment del tren,  cau. Al cap de 15' de  viatge en vaig adonar d'una catàstrofe : m'havia oblidat el llibre electrònic! Vaig estar a punt de baixar i agafar un tren de tornada per recuperar-lo,  pero al final vaig seguir endavant.  Pels viatgers lectors  es un aparell impagable,  amb poc pes i molta capacitat.

A Cerbère tenia 4' per baixar del tren, comprar el nou bitllet i pujar al tren cap a Béziers.  Increïblement,  ho vaig aconseguir :-). El tren francés tenia porta bicis,  tot un detall. Tot anava de meravella.  Vaig arribar a B.  abans de migdia i, ho decepció,  no vaig aconseguir plaça per la bici a cap tren.  Així que vaig comprar un bitllet pel dia següent i vaig buscar un hotel a B. Res de camping, que amenaçava pluja. Vaig passar la resta del dia vagarejant per B.  El cansament del viatge i la manca de son (vaig sortir el divendres i havia dormit només dues  hores) van poder amb mi aviat.

Avui diumenge he agafat el tren a una hora més raonable i després de més de 6 de viatge he arribat a Clermont-Ferrand cap a les 16h. Viatjar en tren m'encanta,  però tanta estona m'ha deixat les espatlles contracturades i bastant cansat.  He buscat un altre hotel i he fet un tomb per la ciutat.  El centre és petit però no està malament.  Es nota que estem en zona volcànica per que els edificis estan fets d'una pedra negra molt particular.  La catedral es impressionant amb tanta negror. 

Per sopar,  especialitats típiques i contundents : truffade i aligot,  patates,  formatge,  all i embotit,  tot en grans quantitats.  Encara no he pedalat gens,  però ja estic recuperant la energies que no he gastat.

Illes gregues: Folegandros

13 de juliol

Poca cosa més a dir: la felicitat es poc literària i al paradís no s'escriuen blogs.
Més platges (en algunes estava jo sol), excursionetes, ...  A la nit he sopat amb la Charis, que m'ha portat a un restaurant per la gent local, sense cap indicació externa. Un menjar casolà excel.lent. Hem xerrat una bona estona i després he tornat a l'hotel aviat. Encara he donat un darrer volt pel poble, aprofitant la darrera nit.

Demà al matí tinc ferry a Santorini, i d'allà, avió a Barcelona.

Folegandros m'ha deixat realment marcat. En general, tot m'ha agradat molt, però aquest lloc és una altra cosa. Segur que torno!

Illes gregues: Folegandros

12 de juliol

La illa és pura roca, amb poca vegetació, però és preciosa. Chora està dalt d'un penya-segat, molt per sobre del mar. Sembla que era per protegir-se dels pirates. Casetes blanques, petites esglésies i molta calma.

Hi ha una carretera que travessa l'illa d'un extrem a l'altre. En total hi ha tres pobles, per dir-ho d'alguna manera. Encara hi ha gent que viu de l'agricultura i ramaderia, amb molt poca mecanització. L'illa es tan abrupta que encara utilitzen mules en lloc de tractors. Els camins son intransitables excepte a peu o en somera.

La proporció de platja pel perímetre de l'illa és minúscula i a més, en la majoria, cal caminar una bona estona o anar-hi en barca. Deu ser per això que hi ha poca gent.

He llogat un scooter per fer més via i m'he dedicat a anar de platja en platja, recorrent camins preciosos, entre les terrassetes amb parets de pedra que permeten aprofitar el darrer pam de terra útil de l'illa.

A Anno Meria hi ha un petit 'folk museum' que és una meravella. Es un antic mas que mostra com era la vida fa anys. Te de tot, cisterna, molí d'oli, una zona per batre, ... Hi he anat per que a la platja he conegut la Charis, la noia que se'n cuida, i li he anat a fer una visita.

A la tarda he estat parlant amb la Mihaela, la noia de l'hotel. Una vida terrible. Te dos nens d'onze i cinc anys (ella és molt jove, el primer el devia tenir d'adolescent) i només els veu a l'hivern, ja que viuen a Romania amb els avis. Durant 6 mesos, treballa tots els dies gairebé tot el dia, sense festa ni descans. L'home l'ha deixat i passa de tot. Estava contenta de parlar amb algú.

Illes gregues: Folegandros

11 de juliol

Què difícil és ser jo! No guanyo per ensurts. He arribat al ferry amb un munt d'antelació i he estat a uns segons de perdre'l. M'he equivocat de ferry i estava esperant davant el que no era. Al final he vist alguna cosa extranya, he anat a peguntar i, pels pèls, he agafat una llançadera que m'ha portat al meu ferry quan ja era exactament l'hora de la sortida. Uff!

Quan he arribat a Santoirini, la connexió cap a Folegandros acabava de sortir, així que m'he menjat el bitllet amb patates (per sort era barat) i m'he he hagut d'esperar a la tarda pel proper ferry (bastant més car). He arribat a Folegandros cap a les 20h.

Estava una mica cagat perl tema hotel, però el primer lloc on he preguntat m'ha agradat molt i m'hi he quedat. I amb preu super raonable! L'encarregada es diu Mihaela, molt simpàtica. He estat ecolomant-li les meves poques paraules en grec fins que m'ha dit que és romanesa.

El poblet on soc es diu Chora, i pel poc que he vist, sembla molt xulo. Obviament es veu turístic, però molt agradable, sense massa gent. Com sempre a Grècia, he sopat molt bé.

Illes gregues: Creta (Chania - Iraklio)

Les apoteòsiques agulletes al cul han marcat el meu despertar i la resta del dia. Uff, pensava que estava més en forma! He fet un darrer volt per Chania per fer algunes fotos i acte seguit he anat a comprovar que la moto era al seu lloc. Sí, hi era. He anat cap a Rethimno, la trercera ciutat de Creta. Semblant a Chania, però amb molta menys gent i un aire molt més de migdiada. Bars i restaurats mig buids i la vida que passa a càmera lenta, amb un aire de somnolència absolut. M'he arrossegat una estona sota les parres que cobreixen els carrers plens de flors. Feia molta calor i res no importava massa. Al cap d'una estona he aconseguit sortir de l'ambient lotòfag i, desafiuant la calor, deixar Rethimnion que, com molts altres llocs que he vist de Creta, mereix una visita més llarga.
Enlloc del camí fàcil per l'autovia, he tirat per carreteretes interiors, travessant pobles minúsculs. He aprofitat per visitar el monestir d'Arkadi, una fita de la resistència contra els otomans, on els cretencs, assetjats, van fer esclatar els barrils de pólvora, preferint el sacrifici abans que la rendició. Una d'aquestes coses que queden tan bé a les mitologies dels pobles. Ves a saber que va passar de veritat. Igual a algú li va caure una burilla al polvorí sense voler i pum! Però la heroicitat i el sacrifici  patriòtic molen més.

I ja. He arribat a Iraklio, Heraklion, o com se digui, he tornat la moto, sense matar-los per la puta merda de casc que em van donar o pels pneumàtics totalment caducats que relliscaven com patins de gel, ni per l'indicador de velocitat que sempre marcava vuitanta. No ha passat res, a part d'unes quantes derrapades esfereidores. El meu mantra diari quan vaig en moto ha funcionat (What's the one thing we say to death? Not today!)

Ara estic sopant en una terrassa, escoltant uns tios que toquen música grega, guitarra i una espècie de mandolina o llaut. Se m'acaba el raki i estic cansat, bona nit!

Illes gregues: Creta (Gorga de Samaria)

M'he llevat ben d'hora, ben d'hora i l'únic efecte ha estat que em moria de son. Fins i tot els sabis entre els sabis tenen patinades o dit d'una altra forma "entrenador a tus pelotas". El motiu de la matinada era agafar un bus cap a Omalos, punt d'entrada per la gorga de Samaria. Ep! Bus? Però si tinc una moto aparcada a la porta! Bé, la cosa és que la gorga acaba al mar, en un lloc sense carretera. La opció es agafar un barco fins a Hora Sfakion, però d'allà no es pot tornar a Omalos. Total, el més fàcil, el bus.

L'entrada es per la part alta de la gorga i llavors tot és baixada. La guia diu que es fa entre 5 i 7 hores, anant tranquil. Que sigui tot baixada sembla un xollo al principi, però acaba trencant les cames més que si fos pujada. El camí és molt pedregós i propens a relliscades. He hagut de vigilar molt ja que porto càmera, objectiu i ebook (pel bus) en una bossa de nylon i qualsevol caiguda tonta significa desgràcia segura. Al principi el caminet passa entre un bosc de pins, molt agradable, a la riba d'un riu d'aigues diàfanes que es precipiten per un llit de pedres polides, blanques i enormes com ous prehistòrics ( ;-) ). Hi ha gent, però he anat deixant enrere els lents i el ràpids m'han deixat enrere a mi. Cada tant, he anat parant a posar els peus en remull, tot un plaer!

La part més interessant és cap al final, on les parets de pedra s'estrenyen i s'enlairen, amb yn efecte espectacular. Uns cartells que avisen del gran perill de caiguda de pedres i que recomanen caminar ràpid posen donen el punt aventurer a la cosa.

Total, un lloc fantàstic. He aconseguit arribar amb tot intacte, sense cap problema. A la sortida de la gorga hi ha un poble (be, botigues i hotelets) i el més imoortant, una platja. M'he anat a treure la pols dins de l'aigua, com la resta d'expedicionaris. La sorra, una gravilla molt fina de color negre, crema com el dimoni. M'he buscat un lloc amb ombra al port i he menjat una mica de fruita i m'he posat a llegir, esperant el barco de tornada.

De retorn a Chania tenia una gana de lladre i he devorat el sopar. Estava cansat i el dia no ha donat ja per res més.

Illes gregues: Creta (Magoulas - Chania)

Preguntant es va a Roma, diuen. A mi m'ha servit per estalviar-me una volta d'un munt de quilòmetres. Com que el Lassithi aquest esta rodejat de muntanyes, només hi ha un parell de carreteres de sortida: cap a l'est (per on vaig arribar) i cap al nord. I jo vaig cap a l'oest. Al mapa, però, apareix un caminet cap a l'oest, però després de l'experiència d'ahir no m'han quedat moltes ganes de pista. Pero la senyora de l'hotel m'ha dit que és una pista asfaltada. Perfecte!

Abans però, he tornat uns pocs km enrrere, fins a Psichro, a veure l'autèntica cova on va nèixer Zeus. Per ser el deu suprem de l'olimp i tot això, esperava alguna cosa més impressionant. No es que estigui malament, te estalactites i estalagmites a cabassos, però n'he vist de millors. Ara, que d'altres neixen en un pessebre i es queden tan amples, així que res a dir.

Un cop he fet les paus amb la mitologia, he començat a fer via. Vull arribar al'altre costat de l'illa, a Chania, una de les ciutats principals, des d'on demà podré anar a les gorgues de Samaria, una de les atraccions de l'illa. La carretera s'enfila molt ràpidament, per un paissatge de muntanya bastant pelat però preciós. Tota la estona he anat sol, no m'he creuat amb ningú. Al baixar he anat creuant llogarrets minúsculs, quatre o cinc cases com a molt, on només alguna velleta de negre mig endormiscada al porxo de casa seva trenca la sensació d'abandonament.

He passat Pyrgos sense aturar-me, pel mig d'una vall ampla que jau entre dos serres que travessen l'illa d'est a oest (o viceversa). La carretera i els pobles que la sostenen han perdut encant i m'he trobat fent via pensant més en arribar que no pas en el camí (perdona, Kavafis). Lestrígons ni Cíclops no m'he topat, no, ni el feroç Posidó, que la meva ànima és neta de monstres, però al cap d'una estona la calor m'ha fet aturar. Un cafè, una remullada a Kokkinos Pirgos i a seguir endavant. La manca de visera al casc és la cosa que més m'emprenya, em ploren els ulls del vent i pateixo pels impactes de pedres i insectes a la cara (i fa mal!)

A mitja tarda he arribat a Chania. He trobat un hotel al casc antic, al port. Una zona molt xula, cases d'estil venecià amb molt d'encant. He sopat aviat i després de donar un volt pels carreronets plens de restaurants i d'una estona de telesuport moral,  m'he retirat, que demà em llevo aviat i tinc un dia dur.

Illes gregues: Creta (Mochlos - Magoulas)

El preceptiu bany matinal i un bon esmorzar em permeten començar el dia en plena forma. Avui fa més calor i m'ho prenc amb calma. Fins i tot he estat a punt de quyedar-me un dia més a Mochlos, ja que tot m'ha agradat: tranquil i acollidor, bon mernjar i bon hotel. Pero al final les ganes de veure mon han guanyat.

De primer, m'he volgut reconciliar amb el rei Minos i he anat a veure les restes de Gournia, un poblet 'normal', sense grans palaus ni res semblant, però que ha resultat una experiència infinitament milor que Knossos. Entre pins, xiprers i oliveres, les parets de pedra de les cases de gent normal es recouen al sol en solitari, ja que tot i que el lloc és fàcilment accessible, som quatre gats mal comptats, i es pot gaudir de la pau i del xivarri ensordidor dels grills, que ara son els autèntics reis del lloc. M'he passejat una estona entre parets de pedra i arbres recargolats, però el sol m'ha fer fora.

Deixant enrrere una costa meravellosa, he saltat 7 segles endavant  i m'he trobat a Lato, un poble Dòric prop de Kritsa. Un altre cop, quatre gats en un lloc preciós. Parets fetes amb immensos blocs de pedra perfectament encaixats i una escalinata imponent. Està penjat a la falda d'una muntanya i es veu al mar al fons de la vall.

Gràcies a un salt temporal encara més gran, fins l'època bizantina,  m'ha portat  a Panagia Kera, una minúscula església tota decorada amb frescos. Al costat, en un xiringuito de fusta, venen reproduccions dels frescos i icones que fan els monjos de Athos. Els preus no estan en consonància amb la humiltat del lloc: una icona d'uns 20x20 cm estava sobre els 12.000€!

La calor era tan forta que m'he aturat en una taverna, a fer un mos i deixar passar les hores a l'ombra d'una olivera. A prop hi deu haver un molí d'oli, per que m'arriba una olor molt familiar.

Una carretereta preciosa m'ha portat cap a Lasithi, una plana més o menys circular, bastant per sobre del nivell del mar envoltada de muntanyes. El paisatge ha canviat completament. És molt més vert, amb arbres grans, moltes nogueres i fruiters, petits poblets tranquils de pagès, amb cases amb porxos coverts de parres. És un altre salt en el temps i ara m'he quedat a uns 50 anys de l'època actual. Sembla l'Algerri de quan jo era petit, amb les velles vestides de negre i someres pels carrers.

La temperatura ha baixat molt i he trobat a faltar una mica més d'abric. A més, uns núvols molt foscos han tapat el cel i m'he acollonit una mica: no estic gens preparat per la pluja. He començat a buscar hotel i rodejat tota la plana sense decidir-me. Fins i tot he intentat sortir de la plana cap a Kastamonitsa per una pista de terra, però al cap d'un quilòmetre he girat cua: un autèntic pedregar, massa complicat, fins i tot per aquesta moto i també massa solitari per l'hora que era. No té pinta que hi hagi de passar ningú fins demà. He decidit no voltar més i he agafat una habitació en una taverna a Magoulas, un poblet de menys de 10 cases. He sopat molt aviat perquè no hi havia res més a fer. M'he hagut de posar un jersei, quina diferència amb aquest matí!. A l'hotel hi sóc jo i una família de japonesos que han arribat més tard. Per sort porto lectura i hi ha wifi a l'habitació, si no em veig dormint a l'hora de les gallines.

Illes gregues: Creta (Mirtos - Mochlos)

Soledat, silenci i blancor.

M'he llevat aviat (els hotels no solen tenir persianes i el sol entra sense demanar permís) i he anat de dret al primer bany del dia, sol, en un mar que, de tant transparent, semblava inexistent.

He anat avançant pel sud de l'illa en direcció est, pel costat del mar. El vent, bastant fort, molestava bastant i en alguns moments he passat por. Però el paisatge fa que els inconvenients s'esvaeixin. Mes oliveres, petites cales i una aigua que sembla voler exhaurir la gama de blaus. El principal perill és que, de tant badar la boca, m'entri algun borinot a dins.

A Goudouras he vist una cala a la que no m'he pogut resistir. Aprofitant que he vist una parella en boles, m'he sumat al rotllo nudista i així no em cal patir pel banyador moll quan reprenc el viatge.
De Goudouras he seguit per carreteres estretíssimes, plenes de revolts, fins Xerokampos. Paisatge de roques blanques, matolls florits de timó (farigola) i altres plantes aromàtiques que perfumen el camí. Un parell de cops he hagut de parar a la cuneta i apuntalar-me per aguantar la moto per les ràfegues de vent. També es veuen molts ruscs i les abelles regnen sobre la desolació. Gairebé tinc un disgust quan una ha xocat contra les meves ulleres (el casc no te visera) amb la mala sort que ha quedat entre les ulleres i la meva parpella. He parat imediatament i he vist com, mig estabornida, tractava de picar les ulleres. Si arriba a girar-se una mica, m'hagués deixat bo!

A Xerocampos he sucumbit als encants d'una altra cala solitària. Es increïble la poca gent que hi ha. Després, he seguit fent via per una pista de terra en males condicions, pero per sort, la moto està en el seu ambient en aquestes condicions.

A Sitia, una ciutat amb una mica més de turisme, he reposat una estona: el vent, els revolts i els mals camins m'han deixat els braços baldats, com trossos de fusta. He seguit una estona més, fins a Mochlos, un poblet petit preciós, on he trobat un hotel encantador arran de mar. He sopat, acompanyat del soroll de les onades, un dels millors àpats fins el moment.

Illes gregues: Creta (Heraklion - Mirtos)

Heraklion es la capital de Creta. Te dues coses importants: el palau de Knossos i el museu arqueològic. Jo sóc un boig de les runes gregues així que al matí he agafat un bus (amb la inestimable ajuda d'una senyora grega gràcies a la qual he pogut comprar els bitllets del bus) i he arribat a Knossos amb una certa esperança d'haver precedit els autocars de bestiar.

Fracàs rotund! Si la cosa pot ser pitjor, no m'imagino com. Les restes han estat reconstruides pel Luis Cobos de la reconstrucció arqueològica, un bodrio. En alguns llocs hi ha fotos de l'abans i el després i no hi ha color. Vull una màquina del temps! La immensa quantitat de gent que corre en bloc darrera el guia tampoc ajuda. Us recomano mirar les fotos en un llibre o per internet, mentre escolteu les Gnossiennes de l'Erik Satie, per crear l'ambient. Com a experiència serà mil vegades millor. I si voleu veure runes gregues al natural, aneu a Turquia!

He sortit totalment decebut i he anat cap al museu arqueològic. Hi ha alguns dels frescos del palau i objectes minoics diversos. Els frescos estan molt restaurats, queda poc de l'original, però tot i així, val la pena. El museu es cutrot, però no aconsegueix trencar la màgia del contingut.

Sortint del museu, he llogat una moto per passejar per l'illa. Creta es bastant gran i al final m'he quedat una moto gran, una KLR 650, el mateix model que vaig llogar a Sudàfrica. Amb la motxila a l'esquena i un casc cutre com ell sol, he sortit de Heraklion, rumb a l'est. Per aquelles coses dels mapes quan vas sol en moto, he acabat a la part sud :-)

En la moto m'he adonat que l'illa és realment gran. Al mig hi ha un massis muntanyós imponent que per ara he evitat. He anat voltant per carreteretes, entre vinyes, oliveres i monestirs, travessant poblets tranquils i esquivant cabres que em miraven curioses. Una delícia!

Cap al tard ha començat a fer vent d'aquell que fa por quan vas en moto i he parat a Mirtos, un poblet petit i tranquil al costat del mar, amb poca gent i bon menjar.

Illes gregues: Santorini

A causa del DSP 2013, un congrés on organitzàvem una 'special session', m'he trobat, gairebé sense adonar-me'n,  en ple estiu a Thira. La illa es el que queda d'un enorme volcà, que cada tants anys fa de les seves. El darrer cop es va carregar la civilització minoica, farà uns 3.000 anys, però a canvi va deixar unes vistes precioses per que els turistes poguem fer una muntanya de fotos amb les que torturar els amics a la tornada.

Com que els detalls del congrés no li interessen a ningú, els passare per alt i tothom content. Pero el dimecres, un cop acabada la feina, per aprofitar el temps vam (en Javi i jo) llogar uns scooters per fer el guiri per la illa. Regatejant una mica vam aconseguir un bon preu per un parell de dies.

Sortint de Fira, un poble mooooolt turistic i no especialment interessant (excepte per la vista de la caldera del volcà, realment impressionant) on teníem l'hotel, vam anar a Oia, que és el poble 'bonic' de l'illa segons les guies. Els dos estem acostumats a altres tipus de moto i conduir un scooter minúscul es tota una experiència: a mi em toquen els genolls al manillar al girar fort :-) , al frenar, derrapa del davant  i gairebé vaig a terra als cinc minuts de tenir-lo i a les pujades gairebé hem de empentar amb les cames. Total, descollonats de riure tota l'estona.

La part oest de l'illa està abocada a la caldera del volcà, des d'un immens penyassegat. La part est baixa lentament cap al mar i es on hi ha les platges. La major part son de sorra negra, per la roca volcànica i una es vermella. L'interior de l'illa és escàs i prescindible.

Vam arribar a Oia a les tres de la tarda, amb un sol de trencar les pedres, tan fort que ni els turistes de ramat sortien al carrer. Per no morir, ens vam refugiar en una terrassa amb ombra.
El poble és molt bonic, casetes blanques, carrerons estrets i esglesies amb la teulada de color blau intens. També molt turístic, però menys cutre. La tarda va anar passant entre foto i foto, esquivant bodes amb nuvis horteres i japoneses amb paraigues.

Vam baixar al port, que queda uns quatre o cinc mil metres per sota la ciutat (o això ens va semblar després al pujar) i un cop avall vam trobar un lloc genial per una remullada, entre pedres volcàniques.

Vam sopar al mateix port, arran de mar,  amb la posta de sol al davant. A mes, el peix a la brasa, excepcional. Un lloc realment màgic.

La tornada ja de nit, tenia la complicació de la carretera a les fosques i nosaltres amb poques llums ;-). Un parell de cops gairebé sortim recte als revolts, però després ens vam posar darrera d'un cotxe i ja cap problema.

Avui dijous hem sortit relativament aviat cap a la part sud de l'illa. Hem vist un lloc arqueològic poc interessant (molta pedra amuntegada), les platges de coloraines i sobretot, més vistes de la caldera. Realment, val la pena anar a l'illa per veure això.

A la tarda en Javi agafava l'avió i jo el ferry a Creta. He arribat a Heraklion cap al tard.

Final i descans

Ripoll - Barcelona, 68 km


Els meus plans eren arribar a Barcelona en bici. He sortit de Puigcerdà i he agafat una carretera que va cap a la Molina i la Collada de Toses, de forma que m'estalvio en bona part la nacional. De totes maneres, com que tothom passa pel túnel del Cadí, hi ha pocs cotxes.

Aviat he vist que tornava a estar clavat. La pujada fins a La Molina és molt moderada, però jo no podia dir ni fava. Potser he deixat passar poca estona entre que he acabat d'esmorzar i he començat a pedalar, no se. La qüestió és que estava patint bastant, i anava molt lent.

A La Molina he parat, he menjat una mica de fruita i, tot i que no i crec molt, m'he comprat una beguda isotòntica, a veure si se'm passava la tonteria. Sigui el que sigui, ha anat bé i la pujada posterior, mooooolt més potent que la que havia fet fins el moment, l'he pogut fer amb una certa dignitat. Fins a dalt de tot hi tornen a haver uns 700 m de desnivell que, després de tants dies, m'han pesat bastant a les cames. Finalment, he arribat a dalt de tot de la Collada i he començat a baixar, però ha estat una mica un anticlímax ja que la baixada és relativament suau i no he pogut passar de 40 km/h. Aixó si, durant mooooolts quilòmetres.

A Ribes de Freser he parat a una oficina d'informació per veure si trobava rutes per arribar a Barcelona sense passar per la nacional/C-17, cosa que penso evitar sigui com sigui. No m'han sabut orientar gaire, així que he anat a fer un bon dinar.

La opció que tenia, quera anar a Ogassa i agafar una via verda que passa per allà, l'he descartat aviat quan he vist que havia de passar un altre coll de 1.600 m. No em vaia amb cor de pujar un metre més. Així que he anat fins a Ripoll, tot baixada i he agafat el tren fins a Barcelona.

A l'arribar a casa i desfer l'equipatge, m'he adonat que pràcticament tota la roba que em vaig endur ha tornat tan ben empaquetada com quan vaig sortir. Ara, hi ha coses que no m'enduria, com per exemple, la pràctica totalitat de la roba i sobretot, les cadenes, candaus, etc per lligar la bici. No m'han fet cap falta i pesen molt.


En total han estat uns 680 km, una experiència molt interessant que espero repetir, potser una mica més preparat en l'aspecte organitzatiu i material. Les cames em fan mal, però estic ben content.

De Catalunya Nord a Catalunya Sud

Puigcerdà, 70 km

Un dia de tramit. Fins que no he sortit de la vall, el GPS no s'ha trobat a si mateix. Per guiar-me tinc un mapa de paper, però em va bé per gravar el track i per veure l'alçada a la que estic i la que em queda per pujar. Però durant una estona, no m'ha servit de res.

La carretera que segueixo travessa els Pirineus per un grapat d'estacions d'ski: Formiguera, Les Angles, etc. Puja i puja, però és suportable. A Formiguera he comprat pa, tomàquets, fruita i embotit per fer picnic. No fa una calor excessiva, però l'aire és tan sec que no em trec de sobre la set, begui el que begui. Durant una bona estona ha fet vent de cara, que molesta molt. Converteix les baixades en pujades i les pujades en parets impossibles.

M'he parat a menjar al costat del llac de Matamala. Aquest cop no m'he banyat ja que un cop dinat, he sentit tronar i he vist que el cel es tapava molt. La perspectiva d'una tempesta a la muntanya no m'atreia massa, així que un cop dinat, he seguit endavant. Pedalant amb ganes, he deixat la tempesta enrere i he arribat a la Cerdanya.

A Sallagosa m'he aturat  al costat d'un petit riu amb ganes de banyar-me, però estirat pla no em cobria més que fins la meitat de les costelles. He esperat que passes la calor forta del migdia. Quan he représ el camí m'he adonat que el riuet era el Segre.

Ja de baixada he fet una mica de turisme per Llivia. Pensava fer-hi nit, però ho he vist molt turístic i he arribat sense gaires problemes a Puigcerdà. Allà, he fet un parell de voltes per trobar una habitació. Un parell de llocs estaven complets, però m'han indicat altres opcions. Quan m'han vist en bici, m'han fet tractes especials d'excursionista i l'habitació m'ha costat 20€. Una mica antiga i fosca, però neta i amb  bany i dutxa.

Es veia molt moviment al carrer, és potser la ciutat més gran en la que he fet nit, però igualment, he anat a dormir aviat.

Pujant ...

Escouloubre-les-bains, 55 km

Ahir vaig estar mirant i remirant el mapa per trobar una ruta de tornada cap a casa a través dels Pirineus que no sigui la carretera nacional. Tinc una mole de pedra cd 2.700 m al costàt que es diu Canigo, que és complicada de travessar en bici. Hi ha camins per fer a peu, un grapat de GRs, però ni boig m'hi poso amb la bici, i menys carregada.

Al final, el tio que s'ocupa del càmping m'ha suggerit una petita carretera que jo no havia tingut en compte ja que sembla desviar-se molt cap al oest. Puja bastant fins al coll de Jou, a 1509 m (Prada és a uns trescents i poc). M'ha dit que algun cop hi ha passat el Tour, però no he comprovat.

He esmorzat, he anat a la fleca a carregar provisions pel camí, i he començat la pujada. Els sorolls de la bici s'han calmat. Ara ja ni són tan metal.lics i són menys freqüents, només un per pedalada, la qual cosa em tranquil·litza.

He aconseguit sortir relativament aviat i a les 9:30 ja pujava. Bon dia, pel moment no molt calorós. A estones ombra ... Tot perfecte. M'han avançat com a bales alguns ciclistes dels de veritat, que van a fer el coll. Jo vaig al meu ritme. Es clar que, a part que es nota que estan més entrenats, les seves bicis pesen menys de 10 kg i la meva uns 40 kg. Si faig un altre viatge m'agradaria tenir un o dos pinyons més, per les pujades fortes, un manillar amb banyes i pedals amb cales. De totes maneres, per tractar-se d'una bici de passeig, no ha anat malament.

El paisatge era molt agradable i la pujada, tot i que costava, no se m'ha fet molt pesada. Be, cap al final estava desitjant arribar, però content.

He menjat una mica a dalt del coll i he començat a baixar, aquest cop més lentament ja que els revolts tenen poca visibilitat i no és qüestió d'estampar-me contra un cotxe. De totes formes, el plaer ha durat poquet, uns 10km, que comparat amb els vintibastants que he pujat, m'ha deixat amb ganes de més.

Però he de travessar els Pirineus i encara em queda pujar molt. Al costat de la carretera m'he aturat a veure un menhir i m'he recordat del munt d'Asterix i Obelix que he llegit de petit (i no tant petit).

De cop, la cosa ha començat a pujar un altre cop i m'he quedat clavat. Tan bé que anava abans! M'he hagut de parar una estoneta en un caminet al bosc i he estirat la tovallola i he fet una petita migdiada ben tranquil.

Quan he représ la marxa, he entès per què m'he clavat: la pendent que estava pujant és del 15%, una brutalitat. Per sort, la cosa s'ha moderat i ha seguit pujant de forma més calmada.

Quan s'ha fet l'hora de buscar on dormir, em temia una repetició dels problemes de l'altre dia. Els pobles eren molt petits i la zona molt boscosa i poc habitada. A més, havia baixat bastant i la ruta seguia en pujada, i ja estava cansat. M'he arriscat i he baixat una mica més, en direcció contrària, per que he vist un poblet al mapa. Hauré de refer el camí, però no tenia ganes de seguir pujant. He arribat a Escouloubre-les-Bains, un poble encaixonat en una vall estretíssima, amb parets de roca impressionants a banda i banda. Al poble hi va haver unes termes, però ja no funcionen i tot està mig abandonat. Per sort, un dels antics hotels ara és una casa particular i lloguen habitacions.

M'han donat una habitació enorme, amb cuina, tele i wifi. M'han fet sopar especial ciclista, amb molta pasta i un entrecot enorme. I un dia més, m'he desmaiat al llit a l'horari de les gallines.

Cap a casa

Prada de Conflent, 70 km

Ja vaig de tornada. He deixat Tuchan, agraït per la pensió ni que fos cutre.

El camí més o menys pla m'ha permès anar a bon ritme. Després de la mini tempesta d'ahir, ha sortit el sol, amb la corresponent calor. A cada poble omplo el bidó d'aigua. Per sort, gairebé sempre trobo fonts.

He passat per Latour de France, un poble amb nom molt ciclista i m'he desviat una mica per passar per un pantà proper, el de l'Agly. Hi havia una bona pujada a ple sol, però ara ja no pateixo com abans. Vaig pujant poc a poc i espero que vingui la baixada sense desesperar. Quan he començat a baixar, ha estat impressionant. Un cop que m'he atrevit a mirar el comptaquilòmetres marcava 60 km/h. Es clar, no ha durat gaire, però ha estat xul.lo.

A baix al pantà m'he aturat una estoneta, m'he banyat, i ja refrescat, he començat a pujar cap al poble per menjar alguna cosa. Per desgràcia, al poble no hi havia ni un miserable bar. He hagut de seguir pujant fins a Belesta, on he trobat una boulangerie on he comprat un parell de coses i les he menjat en un lloc al costat de la carretera.

Abans d'arribar a Ille-sur-Têt, he passat al costat d'unes formacions rocoses (Les orgues) que han merescut  una bona aturada i unes fotos.

Volia arribar a Prada de Conflent, però m'he trobat que pels darrers km, la única opció era la nacional, sense voral i plena de cotxes que anaven molt ràpids. No em feia cap gràcia, però m'he hagut de passar uns quants km amb molt de fum i acollonit per la proximitat dels cotxes. Quan he pogut m'he n'he anat per una variant molt més tranquil.la. He aprofitat per comprar uns préssecs a un pagès que en venia. N'he menjat dos i las resta els he penjat darrere la bici. A l'arribar a Prada gairebé tenia melmelada, i me'ls he hagut d'acabar.

A Prada he vist que hi havia un càmping i no m'he complicat la vida. He fet un bon sopar i aviat a dormir. De passada he pogut comprovar que la reparació del matalàs ha estat un èxit.

Pluja

Tuchan, 80 km

He aprofitat per netejar la bici amb un bon raig d'aigua, ja que estava plena de pols dels camins.

Avui volia donar un tomb per la zona que em vaig saltar fa dies i he començat a pedalar cap a Lagrasse. La zona es més o menys plana i ha anar fent un bon ritme. Tot semblava anar bé però aviat la bici ha començat a fer un soroll metal.lic a cada pedalada, bastant desagradable. He mirat una mica però a primer cop d'ull no he vist res.

En mig de les mirades dels locals (el soroll se sent molt) he arribat a Lagrasse, he deixat la bici amb tot l'equipatge al carrer, com faig habitualment en aquests cassos i he a veure la famosa abadia. Un cop a dins, és el de sempre: el que es veu per fora és més interessant. El millor, una exposició dedicada al mestre Cabestany, l'escultor d'altars i capitells que ja havia aparegut unes entrades abans. Sembla que era realment un artista de renom internacional: hi ha obres seves pel que avui és Catalunya, Navarra, França i Itàlia. Es clar que en aquella època, els catalans remenaven les cireres en molts d'aquests territoris.

Fora del monestir, al costat del riu, on la gent es banyava, m'he posat a mirar d'on ve ell soroll de la bici. He desmuntat la roda de darrere, he apartat la cadena i he pogut comprovar el que em temia: el soroll ve de l'eix del pedalier. Suposo que algun dels rodaments del coixinet està trencat. Això m'ha preocupat bastant. En qualsevol moment pot acabar de petar tot i em quedo tirat. Per aquí a la vora  no crec que sigui fàcil trobar recanvis.

Però bé, com que no res pot fet res més que esperar que no passi res, he fet cap a Villerouge-Termenès, que a part de la ciutat medieval i un castell, té el dubtós honor de ser el lloc on la Inquisició va cremar el darrer Perfecte càtar, ja fa uns quants dies. De fet, Villerouge es molt aprop de Termes, on vaig estar fa uns dies. Una bona volta per tornar al lloc! He vist el castell (no està malament), he fet una sidra en una terrasseta, i a seguir endavant. Aquí acabo els llocs càtars. Dels que he vist aquest cop, em quedo amb Termes. Comptant amb els que vaig veure fa anys, afegiria Quéribus, Peyrepertuse i Aguilar. No conec els que estan al nord de Carcassonne, però pel moment estic servit.

He volgut seguir una mica més en direcció sud, ja per iniciar la tornada. He de travessar els Pirineus i això costa. He començat a passar pobles però en lloc trobava lloc per dormir. El cel s'ha anat tapant i la meva preocupació creixia. Res per menjar, amenaça de pluja i tempesta. Genial.

A Montgaillard, on tampoc he trobat ni allotjament ni lloc on comprar menjar per si un cas, ha començat a ploure, amb vent incorporat. Ja era tard, més de les 7. Havia de decidir: quedar-me al poble i buscar un cobert o similar per passar la nit, sense sopar (o depenent de l'amabilitat dels estranys) o arriscar-me sota la pluja mentre encara hi havia llum i provar en el següent poble. Bé, he decidit provar sort. He posat la coberta de pluja a les alforges i endavant.

La cosa no anava molt bé, però. Al cap d'una estona he començat a plantejar-me seriosament la possibilitat de passar la nit en alguna de les cabanes mig caigudes que hi ha als camps. Per sort, el camí era pla o en baixada i podia fer un bon ritme.

Finalment, cap a les 20:30h, al límit de la hora en la que ja no vull anar per la carretera per que es fa fosc, he arribat a Tuchan i allà he trobat una pensió naftalinada on he pogut sopar i dormir en un llit.

Canal du Midi

Moux, 65 km

Una altera nit dormint bé m'ha deixat com nou. De totes formes, el dia no ha començat massa bé: quan baixava a esmorzar, he relliscat i he caigut per les escales, una mala caiguda. De poc acabo les vacances aquí (bé, a l'hospital). M'he torçat un dit de la ma, m'he donat un cop al colze i una patacada tremenda a l'esquena. He estat adolorit una bona estona, i tinc un bon bony a l'esquena, però per sort res greu.

He anat a Carcassonne, més que res per que hi ha un Decathlon. He comprat un kit de reparació pel matalàs inflable. Després he dinat al centre i aprofitant que tinc un mapa de carrils-bici de França, m'he encaminat al Canal du Midi, un canal que travessa França d'est a oest. Al costat hi ha un caminet per les bicis i és molt agradable. Pràcticament pla, amb molts arbres, el canal al costat, ... Un paradís. Hi ha bastants ciclistes i també barques que van amunt i avall. La gent posa les bicis a la barca i combinen parts navegant i part en bici.

Cap a la tarda, he sortit del canal per buscar un lloc per dormir. L'he trobat a la segona, un Logis de France encantador. M'he banyat a la piscina i he sopat amb una parella de gais de Lausanne.

I bona nit!

... i ressuscitat

Saint Hilaire, 54 km

M'he llevat havent dormit un munt. La veritat és que tot i que encara estava cansat, una nit com cal m'ha recuperat molt.

La meva primera idea era anar cap a Lagrasse, on hi ha una abadia, però la senyora m'ha dit que s'hi celebra una fira local aquests dies i que em seria molt difícil trobar allotjament. Així que he canviat de plans i he tirat en direcció a Limoux.

El camí ha començat bé, a l'ombra i bastant en baixada. Després hi ha hagut algunes pujades fortetes, però quin canvi! Les cames, tot i que em fan mal a cada pedalada, van tirant amb força.

A Limoux he fet un bon dinar, sopa de peix molt bona, cassoulet i gelat. He vegetat una mica pel poble i he anat al monestir de Saint Hilaire, al poble del mateix nom que està a uns pocs km. El monestir té un claustre gòtic molt xul.lo i un altar esculpit del mestre Cabestany, un dels artistes de moda de l'època.

En sortint he vist que, donada l'hora, no valia la pena seguir pedalant. He vist un B&B, m'ha agradat i m'hi he quedat. Tot un luxe, amb tele i tot a l'habitació. El porten una parella d'anglesos. Crec que sóc l'únic client. He sopat al mateix lloc i m'han tractat a cos de rei. Gairebé rebento de tant menjar.

Mort

Termes, 30km

M'he llevat fet pols. He dormit poc i malament, les cames i l'esquena em feien mal. He plegat la tenda amb molta dificultat a causa del vent, que no parava de desfer el que jo feia.

He hagut d'esmorzar aigua i unes barretes de muesli que porto per emergències similars, ja que al poble del costat no hi ha bar obert ni cap botiga.

Sense el vent, el càmping hauria tingut un encant especial, una barreja d'acampada lliure i de comoditats bàsiques (dutxa i endolls). Però en aquestes condicions, ha estat una experiènvia dura.

Així que, un dia més, he començat a pedalar en direcció a Termes, Villerouge-Tremenda i Lagrasse. Però aviat he vist que les cames no em responien. Tot i que no feia gens de calor, les pujades se'm feien eternes. A Laroque de Fa he trobat finalment una botiga i he parat a menjar. Però ni així.

He seguit pujant i baixant fins arribar a Termes, on he deixat la bici per visitar el castell. Hi ha una caminadeta en pujada d'uns 15' fins a dalt i les cames no em responien.

Ell castell m'ha agradat. Es del meu tipus: poc reconstruït, en un lloc alt i de difícil accés i amb bones vistes. El que s'hagi de pujar a peu una bona estona assegura que sigui bastant solitari i es pot gaudir amb tranquil.litat i introspecció. Això és clau. En realitat, tots els castells són bastant semblants i el que els fa especials és l'ambient i poder gaudir del lloc en silenci.

Després de baixar del castell, he decidit que estava massa cansat per fer uns altra pujada i he buscat una habitació. He preguntat a una senyora on podia trobar un lloc per dormir i resulta que ella tenia una cambra per llogar. No m'he trencat més el cap. Sopar, dormir i esmorzar per 36 euros.

He fet una bona migdiada, he sortit a prendre alguna cosa i he tornat a sopar. He estat xerrant una bona estona amb la senyora, d'un munt de coses, la crisi, el ciclisme (el seu marit es ciclista), ...

I res més, a dormir aviat i bé.

Trencacames

Soulatgé, 50km

Com sempre que dormo en un càmping, les meves pretensions de sortir aviat per evitar la calor han fracassat miserablement. No m'he llevat massa d'hora, necessito dormir un bon grapat d'hores. Fet i fet, eren les 11h que he sortit del poble.

Avui començo la regió de castells càtars. Ja en vaig recórrer bastants fa anys, en un dels meus primers viatges en moto, amb la CB-250. Les idea ara es veure alguns que vaig deixar, i canviar una mica la perspectiva.

La primera parada, al castell de Rennes, prop de Couiza tot i que no és un dels castell càtars. Uns pocs quilòmetres, un bon desnivell. Aquesta ha estat la tònica del dia. La regió és preciosa però no té un pam pla. Puja i baixa, puja i baixa.

El castell no està malament,  bastant ben conservat, però li manca alguna cosa. Els castells càtars que vaig visitar fa anys, tot i estar en pitjors condicions, alguns poc més que quatre pedres amuntegades, tenien alguna cosa més, un aire de solitud, una força especial, encara desafiants malgrat la derrota dels Bons Homes ja fa tants anys.

Ja amb un sol que trencava les pedres i per aprofitar una mica el dia, he seguit cap a Bugarach, però m'he equivocat i he anat pel camí difícil. Pujada al sol per un indret bastant pelat i després baixada a l'ombra. Sempre igual! Jo crec que els arbres es comuniquen entre si i es van movent per assegurar que mai estan pels llocs on pujo.

El paisatge ha seguit igual: petits ports un darrera l'altre. Les baixades molt xul.les, si, però el cost d'aquest plaer és alt.

M'he parat a dinar a Bugarach i en acabant he vist que al costat del poble hi havia un llac i, com no, me n'hi he anar a fer la digestió. He llegit una estona a l'ombra, m'he banyat i quan he vist que el cel es començava a ennuvolar, he sortit disparat.

El cel tapat ha ajudat una mica, però tot i això, el seguit de pujades m'ha trencat les cames.
A Soulatgé ja es començava a fer tard i m'he plantejat on dormir. I de cop, res. La Gite de Soulatgé, complerta. He trobat un Irlandès molt simpàtic que m'ha dit que segurament al proper poble trobaria alguna cosa. I cap allà he anat. Però un cop allà, semblava un desert. Així que he decidit tornar per on venia, ja que per la carretera he vist un anunci d'un càmping 'a la ferme'. Aquesta nit hagués preferit dormir en un llit, però era massa tard per posar-se exquisit.

Després d'uns cent metres per un camí de pedres, he arribat al 'camping'. El primer que he vist és un amuntegament de ferralla diversa: roulottes fetes pols, casetes de fusta, etc. I ningú a la vista. He fet uns quants crits i quan ja me n'anava pensant que no hi havia ningú, he trobat un paio que ha resultat ser el propietari i que m'ha dit que podia acampar on volgués pels voltants. M'ha indicat on eren les dutxes i he tirat bosc endins per trobar un lloc pla on posar la tenda. Tot era molt solitari i no ho veia molt clar. Tantes pel•licules de psicòpates passen factura i  ja em veia esquarterat per vendre meus òrgans o devorat en un sacrifici ritual. Però he plantat la tenda en un lloc més o menys pla i me dutxat. Llavors he vist nens i una dona i m'he quedat una mica més tranquil, fins que m'he adonat que els nens eren tots molt rossos i s'assemblaven molt i un altre cop he tingut dubtes. Si arribo a veure que tenen ulls blaus i brillants, marxo disparat.

He anat a sopar al poble i m'he fet un homenatge: entrant d'embotits locals, molt bons, bou en una salsa medieval, formatges i gelat.

Al tornar era negra nit. Per sort he tingut la precaució de portar el frontal, si no, no trobo el camí de tornada.

Quan he arribat a la tenda feia una mica de por, tot sol al bosc, amb el vent i la foscor, però el cel estava impressionant, ple d'estels. M'he passat una estona mirant les constel.lacions i la Via Làctia. Ja dins la tenda, ha començat una nit difícil. S'ha aixecat un vent considerable que feia molt soroll. A més, el matalàs segueix punxat. Total, que entre el mal d'esquena, el soroll del vent i la mica de canguelis associada a la situació, no he dormit gaire.

Baixada a l'ombra

Espéraza, 55km

Tots els dies haurien de ser així. A part d'un parell de pujadetes poc importants, tot baixada, la major part, per carreteres insignificants, sense cotxes i a l'ombra.

Tot i que ha estat un dia extraordinariament calorós, he començat amb bastant fred. Al matí, a l'ombra, baixant rapidet, feia rasca.

He passat les Gorges du Rébenty i he anat seguint el riu fins arribar a l'Aude a la Défilée de Pierre-Lys, cada cop per carreteres més grans, però encara bastant despoblades. Abans d'arribar a Quillan he trobat un raconet de riu apartat i com que començava a fet calor, m'he estat banyant una estona.

He dinat a Quillan i acte seguit m'he assegut en un cafè amb internet a posar-me una mica al dia, mentre esperava que passés la calor del migdia. Al mig mig de la ciutat hi ha un passeig amb gespa i arbres al costat del riu, i no he pogut resistir la tentació d'un altre bany i d'estirar-me a la gespa a llegir una estona.

Abans de marxar, he pujat al castell, quatre parets sense gaire interès a part de la vista de la ciutat.
He seguit una estona més, fins a Espéraza. He vist un càmping municipal i he decidit justificar el pes de tenda i matalàs que estic carregant amb tant d'esforç. Sopar a creperia i a dormir, amb una darrera sorpresa: el matalàs inflable s'ha punxat i he dormit la major part de la nit a terra.

Pallissa!

Camurac, 66km

Després d'un bon esmorzar, he començat a pujar el que queda del coll de Puimorens. Uns 10 km, amb potser 300m de desnivell. Amb l'equipatge es fa dur i el ritme baixa fins els 8 o fins i tot 6 km/h.
Finalment he arribat. Els darrers metres han estat xungos, ja no podia amb les cames. Però un cop a dalt, he començat a pensar en la baixada i se m'ha eixamplat el cor. He admirat una estoneta el paisatge i m'he llançat carretera avall. Quin plaer! Durant una bona estona no he baixat de 40km/h, així que he avançat bastant.
A Ax-les-Termes he decidit apartar-me de la nacional, fart de cotxes. He tirat direcció Quillan, per un altre port, aquest bastant més potent. 750m de desnivell en 10 km. He comprat mica de menjar, he carregat d'aigua i cap amunt. La calor començava a apretar, eren les 12h.

Al principi anava mig bé, però al cap d'una estona les cames ja no em donaven de si. Havia de parar cada 15-20' a descansar. Se m'ha fet etern!

La única cosa bona de les pujades és que després ve una baixada. El vent et refresca i les cames es recuperen. He fet alguns tombs per veure un parell de pobles i cap a les 17h he arribat a Camurac i he decidit quedar-m'hi. Primer m'he anat a banyar a un llac al costat del poble. Després hotel,  sopar (que he devorat salvatgement) i res més. Poc després de les 10h ja pesava figues.

Dues rodes més fines

Porté-Puimorens, 12 km

Després d'anys dient que volia fer un viatge en bici, finalment m'he decidit. M'he comprat unes alforges, uns pneumàtics nous i un carregador solar per mantenir viva tota la ferralla tecnològica.
Entre candaus, portaequipatges i tot, la bici pesa 19kg i les alforges 17kg més.
Com és habitual, la ruta no està gaire (gens) planejada. He agafat el tren fins a Latour de Carol, per començar en un lloc més agradable. A darrera hora m'he adonat que no tinc la tarja sanitària Europea, i he hagut de córrer a la SS a fer-me-la. Això m'ha endarrerit unes hores i he arribat a les 18:30h. Tot i això, volia començar a tirar, així que he agafat la bici i he començat a pujar cap a Porté. Són uns 12 km amb una bona pujada.

Al mapa he vist un camí paral.lel a la nacional, però un cop allà ha resultat impracticable amb tot el pes que porto a sobre. He decidit que la meva idea de trobar caminets sense cotxes és poc pràctica. Carretera i manta, i compte amb els cotxes.

Com que Porte és una estació d'ski, pensava que seria gran i animat i que estaria a dalt del coll. No n'he endevinat ni una! El poble és molt petit i no hi ha pràcticament res. Per sort, només arribar he trobat una Gite d'étape, una espècie d'alberg i m'ha agradat. He deixat l'equipatge i he sortit a buscar un lloc per sopar. Tot tancat! Quan ja pensava anar a dormir sense sopar, els de la Gite s'han apiadat de mi i m'han donat sopar.

He anar a dormir aviat.