Pamukkale

Antalya, 31 de Juliol (aprox. 410 km)

M'he llevat molt aviat, a les 6:30 per no agafar la calor, i he anat a Pamukkale i Hieropolis. És una de les grans atraccions turístiques de Turquia. A l'arribar no hi havia molta gent però s'ha anat omplint i al final estava a petar. He deixat l'equipatge al tio de la guixeta de venda d'entrades. La gent és molt amable i em guarden les coses.

Pamukkale és un lloc únic. Unes fonts d'aigües termals que surten dalt d'un turonet han anat creant amb els sedıments unes terraces descendents, molt blanques (algun material calcari). L'aigua flueix de terrassa en terrassa, formant unes piscinetes d'aigua blava. Una meravella. En alguns llocs fins i tot està permès baixar fins les terracetes i posar els peus dins l'aigua, amb la condició d'anar descalç. A la major part del lloc no es pot passar per preservar-ho. Això no atura els turístes incívics que es colen per les zones no permeses i tots en banyador s'inflen de fer fotos a la novia/dona/amant/... en posturetes 'pseudo-sexys'. Per acabar-ho d'adobar, algunes de les que s'exibien en posturetes sexys ... deixem-ho córrer. Patètic. M'he estat partint les boles jo sol una bona estona.

La part on es pot passar a peu és un recorregut d'uns 200 m que baixa cap a la part inferior. S'ha d'anar descalç i el terra és ple de pedres punxegudes. Quan he tornat a pujar tenia els peus fets pols i no em veia amb cor de donar un pas més. Llavors m'he adonat que m'havia oblidat la bossa amb les càmeres reflex, el passaport, etc. a baix de tot. Com que porto la digital a la ma, en un moment que em molestava la motxila per fer una foto, l'he deixat a terra i no l'he tornat a agafar. De cop el mal de peus ha desaparegut i he fet una baixada meteòrica saltant de pedra en pedra i alehop! la bossa encara estava al lloc on l'he deixat. Algun dia el meu àngel de la guarda m'engegarà a prendre vent per excés de feina. La segona pujada ha estat terrible. Ja no tinc peus.

Després m'ha sortit la consciència cívica i he esbroncat uns quants dels infractors. És una llàstıma però si no posen més vigilants en uns anys no quedarà res. Quan m'he cansat de fer de Capità Enciam, he anat cap a les termes de Hierapolis. La ciutat romana està sobre Pamukkale (sabien triar bè els llocs per fer ciutats, aquests romans). Les termes encara funcionen, tot i que amb el temps i els terratrèmols les columnes han caigut dins la piscina termal i es veuen dins l'aigua. Ara, és un plaer absolut. Nedar entre columnes romanes no és una cosa que es pugui fer cada dia! A més, l'aigua té dissolt un gas carbònic i té bombolletes. Tenia la impresió d'estar en un vas de Vichy gegant. És un lloc molt especial. Està plè de gent, es clar, però tot i així és una visita imprescindible. Ara, havieu de veure com em mirava tothom quan, mentre tots anaven en banyador jo he arribat amb botes de cuir, caçadora i tota la pesca.

Sembla que fa uns anys la construcció salvatge d'hotels sobre Pamukkale va amenaçar seriosament el lloc, però ara han tirat els hotels i han protegit el lloc i torna a estar bé. De les runes de Hierapolis he passat bastant. Ja vaig tenir la meva ració de pedres abans d'ahir.

De Pamukkale volia anar a Çıralı, un petit poble a la costa per passar la nit. He agafat tot de carreteres petites entre les muntanyes, travessant boscos de pins en un paissatge molt mediterrani. Moltes corbes i paviment en mal estat, però una ruta encantadora. No feia gens de calor. Prop de Çameli, la carretera ha desaparegut i de cop m'he trobat en mig d'un camí de terra ple de sotracs, forats i grava a cabassos on un fotimer de màquınes construeixen la nova carretera. Així que, dret sobre la moto en posició 'rally' he seguit durant uns 5 km. He menjat pols dels camions i autocars que passaven fins que les dents em rascaven. Desgraciadament, amb tot l'embolic m'he passat el desviament que havia d'agafar i quan m'he n'he adonat no m'he vist amb cor de tornar enrere. He anat fıns a Fetihe, amb la qual cosa m'he desviat molt. Els últims quilòmetres han estat genials, amb una bona carretera de tres carrils, molt revirada i sense ningú a la vista. Des de Fetihe hi havien dues opcions: anar a Çıralı per la costa o a Antalya per l'interior. Sembla que el camí de la costa és preciós, però molt més llarg i amb pitjor carretera. Com que es feia tard he tirat per l'interior. El paissatge també ha estat molt bé. La carretera passa entre mig de la cordillera de Taurus, que s'extèn longitudinalment per bona part de Turquia. Les muntanyes són rocoses i s'aixequen de forma abrupta sobre el pla. He tornat a trobar obres. Aquesta vegada hi havia carretera però la meitat d'un carril (el meu) la fan servir per emmagatzemar la grava i la sorra que utilitzen. Els cotxes passen arran de la grava i l'extenen per tota la carretera. A més fan unes polsegueres fastigoses. Al cap d'una estona tot ha tornat a la normalitat i he pogut gaudir de la posta de sol entre les muntanyes mentre conduia. Al cap d'una estona han aparegut uns núvols sospitosos i m'ha caigut un bon ruixat. Al proper tram de carretera en obres la terra mullada s'ha convertit en un pam de fang durant 2 km. La moto i jo em quedat fets una porqueria!

A la fi he arribat a Antalya. Ja era fosc i no volia conduir més. Dins la ciutat, el caos: tothom pitant anant d'un costat a l'altre ... He voltat bastant abans de trobar una pensió.

He sortit a sopar i un altre cop he trobat un lloc fantàstic on m'han portat un kebap d'Urfa, amb cremes i amanides diverses, i una cervesa ben merescuda després de tants quılòmetres. M'he posat a rebentar, però tot estava tan bo que no podia deixar de menjar. El camarer era de Mardin, a l'est. Quan l'hi he dit que vaig cap a allà s'ha posat content i hem xerrat una bona estona.