Avui a les 18:00h agafo el primer ferry cap a Civitavecchia. Aquesta vegada porto molt menys equipatge i espero que tot sigui més fàcil. Continuo portant dues càmeres reflex com l'any passat, però ja no porto el trípode ni el flaix. La novetat és que tinc una càmera digital. La vaig estrenar, com no, amb una foto d'en Maxime, el meu nebot de dos mesos. Precisament ara estic fent el meu primer 'cangur' en solitari d'en Max.
Com sempre, tot se m'ha endarrerit. Tinc l'equipatge fet i el més important ja està llest, però em queden un munt de coses petites per fer que segurament hauré de deixar per la tornada.
8 comentaris :
Venga ánimo Ramon!!!! a pasartelo bien y no te olvides de escribir lo que te pasa por aquí!
javi.
Aixi que ja has començat les vacances. Afortunats que són alguns.
Bé, doncs qeu tinguis molt bones vacances, qeu t ho passis genial i ja ens aniràs explicant.
conxita
p.s. si, el teu nebot és molt guapo, je,je
Hola Ramon,
bueno y que tál el barco hasta Italia? He regado tus plantas ayer.. todo controlado.
El Max te manda sonrisas!
Phil
Hei Ramon!
Nosaltres ja hem tornat de vacances... Suecia és preciós, però una setmaneta es fa curta!
Estic impacient per llegir les teves histories per terres turques...
Una abraçada, i passa-ho bé!
Buenes brother,
diumenge farem el primer intent de vacances amb en Max. A veure si la nostra planificació d'última hora també funciona amb nen.
Passa-t'ho molt bé i ja aniré penjant fotos del churumbel perquè no et perdis res i puguis babejar i fardar de nebot allà on et trobis.
Rosa
Bé només dir-te que ja comptes amb una doctora més entre els teus amics!!!
A veure si ens expliques més cosetes del mega-viatge
Dra Conxita ( :D )
Yo ya volví de mis vacaciones, quemada y descansada.
Buscaba unas palabras para el viajero, y encontré estas, espero que te animen a seguir en tu periplo.
" El sueño verdadero"
En el cénit del dia
un derrumbe se escucha silencioso:
es el infinito estruendo
de la nube que quiebra su lograda figura
para ser de sí misma sólo un eco en lo alto.
Todo está en solsticio,
en su plena apariencia mientras el sol abrasa.
Y a la herida del hombre su latido le presta
al frágil corazón de la que cree su hora
en la burla del tiempo.
Todo vive muriendo y , sin embargo,
qué arraigo saberse cierto y hondo
en la misma raíz del dasarraigo,
qué mirada a cubierto en la brusca intemperie,
qué verdad este sueño
cristalino de agosto. ( aunque también podría ser julio).
Deseando tener pronto algo más que leer te envío un beso
P.
Vicente Gallego
Més aviat, aviam si ens expliques algun detall del teu viatge, perquè aquí els que estem escrivint (i no blogs, precisament) ens avorreix pensar que no tenim notícies aventureres... aviam si ja has agafat la primera turca.
Publica un comentari a l'entrada