Ararat

Kars, 15 d'Agost (aprox. 380 km)

M'he adonat que em vaig equivocar al fer la previsió del viatge. El meu esquema de dies i parades té dos dies 17. Vaig endarrerit i això vol dir que em quedaré sense dia de descans. Potser em salto alguna etapa per anar més tranquil.

En dues hores m'he plantat a Doğubayazit. Quatre controls policials. Els tres primers els he passat per la meva cara bonica sense posar els peus a terra (cotxes, busos i fugonetes han de parar, ensenyar el papers i l'equipatge). Al quart m'han fet obrir la bossa. Molta policia i militars. Estic en zona calenta, sembla. La carretera és bona i el paisatge, d'un altre planeta. Bastants quilòmetres abans de Doğubayazit he començat a veure l'Ararat. Domina la regió amb més de cinc mil metres, la cima perpètuament nevada. Al costat de la carretera el terreny s'ha fet molt extrany. Semblava un camp llaurat, però en plan bèstia, molt irregular. M'ha parat i m'he adonat que és lava (l'Ararat és un volcà) i hi ha tot de llengües d'un material negre, molt agrumollat, com l'escòria metalica que queda a les fundicions. Sembla bastant recent ja que no està erosionat ni hi ha terra ni vegetació entre mig. La impressió es d'estar en un altre planeta.
Mes enllà de la lava, uns grans pedrots negres jeuen escampats a l'atzar per tot arreu. Son els projectils que expulsa el volcà en cada erupcio.

Alguns pobles de la zona estan construits amb aquest basalt i tenen una pinta bastant tètrica. Hi ha molts ramats d'ovelles i vaques, evidentment al mig de la carretera sempre. Molts nens fan de pastors. La majoria em saluden quan passo però un m'ha tirat el bastó.

Doğubayazit es un poble polsós i bastant destartalat, però amb un bon ambient. Hi ha poca cosa a veure a part del palau d'İşak Paşa i de la vista del Ararat. Però aquestes dues coses compensen el desplaçament fins aquí. Per mi, és un punt especial ja que es el punt mes oriental del viatge. He pujat cap al palau. És una meravella. Penjat sobre la muntanya, està sol enmig d'un paisatge desolat, molt àrid. Te moltes parts reconstruides i falta algun tros, però el conjunt es fantàstic, com de conte de les mil i una nits. Està molt apartat de les rutes turistiques (això es el cul del mon) i no hi ha ni quisqui. Algun motxilero, uns quants turcs i els típics japonesos que no saps d'on han sortit. Com sempre, he deixat les coses a l'entrada i he fet el tè de rigor amb el vigilant. Tinc un tic nerviós a l'ull de tant beure tè.

Despres he anat cap a Kars, on penso fer nit per anar demà a les ruines d'Ani, una ciutat qua va ser la capital del regne d'Armènia. Pel camí, més llengües de lava negra, sobre restes d'erupcions anteriors, reconeixibles per que tenen vegetació i un color més clar. Pel retrovisor podia veure l'Ararat, aclaparador sobre tot el pla. Mentre, mes vaques, ovelles i paisatge àrid. Només per veure el paisatge ja val la pena haver vingut fins aquí. Tres controls policials més em recorden que no tot es color de rosa.

Prop de Kars he vist uns nens pastors que, quan m'han vist, han agafat unes pedres. M'ha donat el temps just de tumbar-me sobre la moto i protegir coll i cara abans de sentir tres pedrades al costat, cama i espatlla. No n'han fallat ni una els cabrits! Una m'ha fet bastant mal i per sort, les proteccions dels pantalons i caçadora han aturat les altres. Sembla que per aquí la gent ja no es tan amable. He deixat la zona kurda i estic en territori de la minoria armènia. Al proper grup nens que he vist, m'he afanyat a saludar-los i la cosa ha funcionat: metre dubtaven si tornar-me la salutació o apedregar-me, jo ja estava lluny.

Pel cami he notat un soroll extrany en la moto. Quan m'he aturat a Kars he vist que la cadena sembla destensada. A veure què puc fer demà.

He agafat un hotel a Kars i m'he posat a dormir despres de sopar. Estic rebentat.