De regnes perduts i ciutats abandonades

Yusufeli, 16 d'Agost (aprox. 360 km)

Ahir estava tan cansat que no podia pujar les escales de l'hotel (aquest només 3er pis sense ascensor). Cada dia em passa igual. De dia estic bé, però a la nit caic com un tronc.

M'he llevat i he provat de tensar la cadena jo mateix. Com és natural, em falta la eina precisa. He preguntat a l'hotel per algun lloc on me la poguéssin deixar i ha resultat que a 30m hi havia un taller de reparació de bicis/motos. Un tio molt simpàtic m'ho ha pogut arreglar. La cadena estava plena de pedres i terra amalgamades amb el greix. No ha quedat bé del tot (segueix fent un soroll extrany) però puc tirar.

He anat cap a Ani, a uns 45 km de Kars. Segons la guia, cal demanar un permís especial, fer un control de passaport ... Rès de rès. Aquesta guia és una merda. Cada dia em penedeixo deu cops de no haver comprat la 'Lonely Planet'.

Ani era la capital de l'antic regne d'Armènia. Ara, és una gran explanada desolada amb restes aquí i allà. En conjunt dona una sensació de desolació tremenda. A més, per aquí no hi ha ningú. Només uns enginyers que fan mesures per a una improbable restauració. Alguns edificis s'aguanten en peu. D'altres en queden només els fonaments en mig d'una plana plena de cards. A l'extrem de la ciutat un penyasegat dona sobre un riu que ha anat excavant un barranc profund i serpentejant. Un lloc fascinant. A l'altre costat del riu, Armènia. El paisatge és estepari, ni un arbre a la vista (excepte vora el riu). M'ha causat una impressió forta. Totes aquestes ciutats en runes, un dia eren llocs plens de gent, de vida. Ara només queden pedres i pols.

He tornat a Kars per agafar la carretera a Artvin. Després d'una estona més de paisatge àrid, la cosa ha començat a canviar. Han aparegut boscos de pins i molta vegetació. Vaig cap al mar Negre, una zona completament diferent. He passat un port de muntanya, a més de 2.600 m, on feia una fresqueta molt agradable. Al baixar s'ha obert davent meu una vall sortida dels Alps. Tot verdor, muntanyes, olor de bosc, ... De tant en tant, pobles amb casetes de fusta penjades sobre uns desnivells esfereidors. Només els minarets de les mesquites recorden que això és Turquia i no Suissa o Austria. Pensant-ho bé, podria ser Austria si els Otomans no haguéssin estat derrotats a Hongria fa uns segles. Hmmm, la Heidi amb mocador al cap? Extrany.

La carretera primer era dolenta, però després ha millorat. Aquest paisatge tan verd s'agraeix després de tants dies de sequera i pedres. He passat per unes gorgues que em feien sentir insignificant. Unes parets de pedra immenses separades pocs metres i al fons just el riu i la carretera. İ això durant quilòmetres i quilòmetres. Preciós però cansat. Quan he arribat a Yusufeli m'he posat al primer hotel que he trobat. Difícil trobar un lloc pitjor. No està acabat de construir i ja cau a trossos. Un forat pollós. Fa una xafegor asfixiant. El poble, en mig de les muntaneyes, viu del turisme d'esports d'aventura: rafting, barranquisme, ...

Ara estic prenent una birra en una terrassa sobre el riu, la primera cervesa en bastants dies.