La vall del Draâ

Ouarzazate, Dijous, 1 de Maig

Al matí esmorzo pa amb oli d'argan, un oli amb un munt de propietats que surt d'un arbust que només es fa per aquesta zona. Em quedaré una nit més a Ouarzazate així que surto amb poc equipatge cap a la vall del Draâ, al sud. Primer travesso un port de muntanya. Si ahir estava a Mart, avui soc a les valls de la lluna. Les muntanyes son de roca molt fosca, amb un relleu tallant, encara sense erosionar. La carretera és fantàstica i m'ho passo en gran, enllaçant un revolt rere l'altre. Des d'un cotxe aturat a la carretera em fan senyals de parar. Tenen una avaria i em demanen si puc portar un missatge a una botiga del proper poble. Ho faig i allà em conviden a te. L'amo aprofita per intentar vendre'm polseres o dagues beduïnes. No pico i segueixo el meu camí. Entro a la vall, un immens palmerar a banda i banda del riu, amb un seguit de kasbashs. El contrast entre la terra vermella i el verd intens de les zones humides és molt potent. Em poso per alguns camins intransitables per apropar-me a les kasbahs. Dins el palmerar em sembla estar al jardí de l'Edèn. La vegetació és compacta però molt cuidada. Hi ha petits horts entre les palmeres, envoltats d'arbustos plens de grans flors fúcsies. La impressió és d'exuberància i fertilitat. La gent em mira sorpresa i em saluda. Es molt agradable. Però quan torno a la carretera la cosa canvia. Sempre que m'aturo, encara que sigui en el lloc mes amagat, surt algú que em vol guiar o que vol dirhams. Es bastant pesat.
Mes endavant hi ha una altra zona de dunes, però es torna a aixecar molt vent i molta pols. Tinc els ulls plorosos tota l'estona. Les dunes que veig no tenen comparació amb les de Erg Chebbi, el color es mes grisós, sense el to taronja tan especial de les de Merzouga. Ja en tic prou. Giro cua i torno a Ouarzazate. Pel camí, em paro en un petit poble per visitar la kashbah, però un paio em segueix per fer-me de guia, i no hi ha manera d'espantar-lo. A més, m'envolten un grup de xavals joves. El lloc és solitari i decideixo girar cua. No és que hagi de passar res, aquests pobles son molt segurs però de totes maneres ... Son els problemes d'anar sol.

A Ouarzazate em faig un altre homenatge a Chez Dimitri. Demano 'pastilla', un plat típic de la zona, carn de pollastre picada amb fruits secs, especies i figues, tot embolicat en una massa cruixent. Una delícia. Estic flipant amb el menjar.