A casa

Autopista A7, Diumenge 4 de Maig

Travesso la frontera amb bastant rapidesa. Em temia que hi hagués cua però no. Dono un volt amb la moto per veure el centre de Melilla. No és lleig. Te un aire colonial molt interessant. Definitivament em vaig equivocar quedant-me a Nador.
Omplo el dipòsit de gasolina barata i a les dues pujo al ferry on els gossos de la policia m'ensumen la moto buscant haixix. El ferry és com tots els ferrys. Per passar l'estona miro les motos a la tele, després Spiderman II i faig una dormideta.
Arribem a Almeria cap a les 20:30h i tiro cap a Barcelona. Aquest cop faig el trajecte per autovia/nacional, de forma relaxada, respectant escrupolosament els límits de velocitat. Ha refrescat una mica. De nit, les carreteres estan gairebé buides, la moto va fina i gaudeixo del camí. la cosa va molt bé fins a les sis del matí, abans d'arribar a Tarragona, quan m'agafa una son terrible. M'he de parar varies vegades per fer estiraments i prendre cafè. M'estimo més no jugar-me-la, encara que tardi una mica més. Com que estic cansat, els darrers 70 km els faig per l'autopista. Arribo ja de dia a Barcelona. En total he fet 4650 km en 10 dies. Estic rebentat però molt feliç. La sensació és la que es té en assolir alguna fita difícil que requereix esforç i voluntat. M'he enfrontat als problemes, als perills i a les meves pors i he seguit endavant. Em sento exultant, un déu daurat, un màster de l'univers. Ara és el moment on les experiències viscudes, fins i tot aquelles que m'han fet sentir més miserable, es transformen en aventura i perduren en el record, ja que afortunadament,
"La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla"
(G. García Márquez)