A caaaaaasaaaaaaaaa!

Barcelona, 25 d'Agost

M'he despertat aviat per veure si aconseguia arribar d'una tirada a BCN. Em notava una mica cansat encara, sobretot els braços, però amb la dutxa m'he recuperat. A les 10 estava sobre la moto i me les prometia molt felices. Però havia de compar oli per la moto i anar al banc. Quan he fet recompte dels diners, he vist que no m'arribaven per tot el trajecte. Primer banc: no he pogut treure diners amb la tarja. Segon banc: Tampoc. Un altre. Tampoc. Glups! Als 10 bancs he abandonat i he decidit provar a un altre lloc. Entre pitos i flautes, he perdut més de dues hores. A sobre, l'entrada cap a l'autopista estava en obres i es clar, sense indicacions i he acabat al mig de Venècia. No m'ho podia creure! Quasi he abonyegat el tanc de gasolina dels cops de puny de ràbia que li he donat. Veia que el dia avançava i jo no em movia de lloc. He anat a Brescia. M'he hagut d'esperar una estona que obrissin els bancs però tampoc ho he aconseguit. Al final, he trobat la solució: He trucat la meva germana (gràcies Rosa!) i li he demanat que me n'enviés per Western Union. Car però ràpid. Però com que és agost, li ha costat trobar una oficina de correus oberta per fer-ho. En total, se m'ha fet les 16:30h i no havia fet ni 200 km!
Finalment, amb els diners a la butxaca, he tirat cap a Milà per una autopista horrorosa. Un dels moments més baixos del viatge, ple de cotxes i camions, amb un asfalt horrorós i tot d'accelerats que se m'enganxaven a menys d'un metre de la moto (a 130 km/h) per que els deixés passar.

Però després de Milà, camí de Gènova, el paisatge ha canviat a millor, l'autopista era més agradable i m'he tornat a posar de bon humor. La part final, abans d'arribar a Gènova passa entre les muntanyes, i és molt revirada, genial per la moto. No sembla ni una autopista. M'ho he passat en gran. I creieu-me, allà no se m'ha enganxat cap cotxe!

A Genova tenia pensat agafar el ferry que va a Barcelona. És una mica lent però, entre gasolina i peatges, surt gairebé bé millor que fer el viatge per l'autopista. Però a l'entrada de Gènova, he pensat que havia de buscar el moll, que havia de veure si hi havia plaça (no m'he atrevit a reservar-la per si no aconseguia arribar a temps) i en les mil coses que em podien passar, m'he atabalat i he decidit sortir d'Itàlia com abans millor. M'ha semblat que a França tot seria més fàcil.

Amb tot això s'ha fet fosc. He anat tirant gairebé sense descans. Parava a posar gasolina, un riuet i nyaca! dues hores més. He arribat a França. Ohhhh! autopistes de veritat. Suaus i ben senyalitzades. Conductors correctes, que no et tallen ni s'enganxen al teu cul a la mínima. Tot un plaer. Pensava parar en un F1 o en una àrea de l'autopista i fer acampada lliure, però a l'alçada de Niça, he vist un cartell que anunciava Barcelona i he tingut una emoció súbita. Faltaven un muuuunt de quilòmetres i era mooooolt tard, però he decidit no parar i arribar a Barcelona. Em sentia bé, sense son i no molt cansat. I així, sense pressa però sense pausa, he arribat a les 6h del matí a BCN. En total, més de 1300 km en un dia, la major part gairebé d'una tirada. Estic cansat però no extenuat. Les mans em fan mal, ja no tinc cul, però rès greu. No és una cosa per fer-la sovint, però ha estat bé veure que és possible. A dormir, que ja toca! Demà, l'epíleg del viatge.