Camioners assassins

Van, 12 d'Agost (aprox. 450 km)

Després d'un esmortzar de campió m'he acomiadat de les holandeses i he anat a Hasankeyf, un poble a un parell d'hores de Mardin que serà engolit per les aigues d'un partà sobre el riu Tigris. Quina llàstima! En unes parets de roca que cauen a plom, perfectament verticals sobre el riu, hi ha tot de cases excavades a la roca. A dalt de la penya que ho domina tot, un castell vigila el pas. La vista és magnífica, amb el pont vell sobre el Tigris, les antigues mesquites, les valls que donen sobre la conca del riu ... A baix, en una platgeta al costat del riu, uns xiringuitos ofereixen la possibilitat de menjar o prendre un tè amb els peus en remull dins el riu. No he pogut resistir la temptació de banyar-me en el riu per un moment abans de seguir el camí. La carretera passa per un lloc preciós, amb quilòmetres de penyasegats sobre el riu a l'esquerra i muntanyes a la dreta. He arribat a Batman, ciutat que, a part del nom graciós, no presenta cap més interés. He parat a posar gasolina i m'han convidat a un gelat i m'han regalat una ampolla d'aigua gran, completament congelada. M'ha anat molt bé ja que uns quilòmetres més tard he sofert la calor més espantosa de la meva vida. L'aire era bullent i al cap d'una estona he començat a tenir mal de cap. He parat a descansar en un poblet i m'he vist ràpidament rodejat de nens i no tan nens atrets pel guiri i per la moto. Semblava la cuina de l'infern i he gastat la meitat de l'aigua tirant-me-la per sobre del cap. En la continuació, la carretera que de primer prometia un bon asfalt, ha començat a desapareixer en trams de 3 o 4 km a causa de les obres. Molta pols, forats salvatges, maquines i camions per esquivar i la moto reescalfada al màxim. Un patiment horrible, però per sort no molt llarg. Quan això s'ha acabat, el paisatge s'ha anat fent més verd. Estic pujant cap a una plana elevada a bastants metres. Ara han començat a apareixer arbres, prats i vaques (al mig de la carretera, es clar). El paisatge del sud, molt més àrid, val molt la pena, però he agrait el canvi.

Llavors he arribat a Tatvan, al costat del llac Van, el major llac de Turquia. La visió del llac, d'un blau intens, ha estat com una revelació. Després de tanta sequera, aigua i més aigua. Es veia fantàstic. La carretera s'enfila per un port de muntanya amb bona vista, carretera ampla i molts giravolts. No ho he pogut gaudir gens però: mentre jo pujava, un reguitzell de camions monstruosos baixaven a tota velocitat per una carretera amb un desnivell molt fort, envaint tota la carretera, sense mirar si venia algú en sentit contrari, avançant-se sense cap visibilitat ... He passat una por horrible que s'ha anat convertint en una ràbia fortíssima. M'han massacrat durant tota la pujada. Després, un dels amics turcs m'ha comentat que dos amics seus, motoristes, van morir en aquesta carretera enxampats per un camió.

Però a la fi he arribat sa i estalvi, tot i que molt, molt cabrejat per la indiferència d'algunes persones per la vida del altres (i per la seva: he vist quatre accidents amb camions en menys de 30 km)

Com que no tenia notícia del grupet, m'he posat al primer hotel de la guia. Barat, però no tinc lavabo a l'habitació i el comú és pollós. Els llençols tenen unes taques que m'han fet desistir de dormir-hi. He tret el meu sac. Quan he sortit a buscar un lloc per sopar he rebut un missatge de la Lorena, una de les noies basques. M'he reunit amb tots quatre per sopar. Ells van anar de Hasankeyf a Diyarbakır, el cor del Kurdistà, amb unes muralles molt llargues de basalt negre que sembla que impresionen bastant. El seu viatge fins a Van ha estat epopeic, més de 12 h (jo n'he tardat unes 4 per un trajecte similar). Estaven bastant cansats però m'han dit que la ciutat és molt animada i que el castell és increïble. El seu hotel està molt millor que el meu.

A la tornada a l'hotel, el propietari m'ha acollonit. La moto estava aparcada a fora, lligada amb dos candaus i a una reixa metàlica, però a ell li semblava que no estava prou segura. Glups i reglups! Ja em veia al matí sense moto. Al final ha dit que es quedarien tota la nit a vigilar-la. Veurem.