Al meu aire

Denizli, 30 de Juliol (aprox. 390 km)

En Can torna a İzmir ja que demà treballa i jo vaig cap a Denizli, per anar a Pamukkale i Afrodisias. Hem quedat en tornar-nos a veure quan jo torni a passar per İzmir per agafar el ferry al final del viatge.

A mig camí he parat a dinar en un bar de carretera. Una altra vegada un menjar boníssim. Corder rostit en uns espetons que giren lentament. Com un rostidor de pollastres però en gran. Al pujar a la moto per anar-me'n, primer ridícul del viatge: he posat primera, he donat gas i alehop! a terra. La caiguda del tonto. He oblidat treure el candau del disc de fre. İnstantàniament han vingut del restaurant a ajudar-me a posar la moto dreta, i vermell com un pebrot de la vergonya, he pogut continuar el viatge.

A Denizli he fet cas de la 'Guia del Trotamundos' que porto i he buscat una de les pensions que recomana, la pensió Denizli. Com que no tinc un mapa de la ciutat he parat a preguntar a un parell de tios que, molt amablement, han trucat a la pensió i m'han donat un munt d'indicacions en turc de les que no he entès ni un borrall. He continuat una mica a veure si hi havia sort. Quan he vist que estava més perdut que abans he parat en una gasolinera. M'han ofert tè, m'han preguntat d'on sóc i on vaig, han tornat a trucar a la pensió i el propietari m'ha vingut a buscar en cotxe.

Era aviat a la tarda així que he deixat les coses a la pensió i he anat cap a la ciutat romana d'Afrodisias. De fet, això ha suposat desfer part del camí cap enrrere. Podia haver -hi passat en el viatge d'anada però eren les 3h de la tarda i no volia tornar a passar una bona estona sota el sol. Els quilòmetres extra han valgut la pena. He arribat cap a les 6h, quan tothom se n'anava i el sol comença a baixar. Un altre lloc fantàstic. Molt ben conservat gracies a que va quedar enterrat en el fang i d'aquesta forma no van poder utilitzar les pedres i els marbres com a cantera per a la construcció com en els altres llocs.

Amb les ombres llargues de la tarda i l'omnipresent rascar dels grılls ha estat una altra experiència intensa. Diferent que a Priene. Allà era tot més rústic i menys arreglat. També l'estil era més auster. Aquí hi ha cartells i tanques per protegir les zones més exposades. Em quedo amb l'atmosfera inigualable de Priene i la magnificèncıa de les runes d'Afrodisias. El final de la visita ha estat fabulós. El sol es començava a pondre darrere les runes. Un dels millors moments del viatge. M'ha ennuegat l'emoció.

Al tornar per la carretera m'he trobat de tot: una moto amb quatre persones (el pare amb les tres filles; tots sense casc, es clar), molts ramats d'ovelles al mig de la caretera (sóc ja un esquivador d'ovelles professional), gossos, ases ... No cal dır que s'ha de conduir a baixa velocitat per si de cas. Amb en Can no vam passar de80 km/h. Jo en algunes estones he anat a 90, però ja està. La bona cosa és que he batut el meu record de baix consum: 300 km abans de que salti la reserva. Això compensa una mica el preu de la gasolina (3,10 YTL, uns 1,7€).

De tornada a Denizli, no em pregunteu com, he trobat la pensió a la primera, tot i que he passat per un altre lloc ja que tot està a rebentar d'obres i que estic en un barri totalment caòtic, sense noms als carrers. Com que no he trobar cap restaurant a les rodalies de la pensió i no he volgut temptat la sort agafant la moto una altra vegada, he comprat quatre coses a un super.

Després ha tocat hora social: L'amo de la pensió i els seus amics m'han convidat a te i m'han fregit amb les preguntes típiques: d'on vinc, on vaig, quants dies, quant guanyo a BCN, quant val un pis, si estic casat i si tinc fills ... Molt simpàtics. Sembla que aquest any el turisme va malament i no tenen gent.