12 de juliol
La illa és pura roca, amb poca vegetació, però és preciosa. Chora està dalt d'un penya-segat, molt per sobre del mar. Sembla que era per protegir-se dels pirates. Casetes blanques, petites esglésies i molta calma.
Hi ha una carretera que travessa l'illa d'un extrem a l'altre. En total hi ha tres pobles, per dir-ho d'alguna manera. Encara hi ha gent que viu de l'agricultura i ramaderia, amb molt poca mecanització. L'illa es tan abrupta que encara utilitzen mules en lloc de tractors. Els camins son intransitables excepte a peu o en somera.
La proporció de platja pel perímetre de l'illa és minúscula i a més, en la majoria, cal caminar una bona estona o anar-hi en barca. Deu ser per això que hi ha poca gent.
He llogat un scooter per fer més via i m'he dedicat a anar de platja en platja, recorrent camins preciosos, entre les terrassetes amb parets de pedra que permeten aprofitar el darrer pam de terra útil de l'illa.
A Anno Meria hi ha un petit 'folk museum' que és una meravella. Es un antic mas que mostra com era la vida fa anys. Te de tot, cisterna, molí d'oli, una zona per batre, ... Hi he anat per que a la platja he conegut la Charis, la noia que se'n cuida, i li he anat a fer una visita.
A la tarda he estat parlant amb la Mihaela, la noia de l'hotel. Una vida terrible. Te dos nens d'onze i cinc anys (ella és molt jove, el primer el devia tenir d'adolescent) i només els veu a l'hivern, ja que viuen a Romania amb els avis. Durant 6 mesos, treballa tots els dies gairebé tot el dia, sense festa ni descans. L'home l'ha deixat i passa de tot. Estava contenta de parlar amb algú.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada