Pujant ...

Escouloubre-les-bains, 55 km

Ahir vaig estar mirant i remirant el mapa per trobar una ruta de tornada cap a casa a través dels Pirineus que no sigui la carretera nacional. Tinc una mole de pedra cd 2.700 m al costàt que es diu Canigo, que és complicada de travessar en bici. Hi ha camins per fer a peu, un grapat de GRs, però ni boig m'hi poso amb la bici, i menys carregada.

Al final, el tio que s'ocupa del càmping m'ha suggerit una petita carretera que jo no havia tingut en compte ja que sembla desviar-se molt cap al oest. Puja bastant fins al coll de Jou, a 1509 m (Prada és a uns trescents i poc). M'ha dit que algun cop hi ha passat el Tour, però no he comprovat.

He esmorzat, he anat a la fleca a carregar provisions pel camí, i he començat la pujada. Els sorolls de la bici s'han calmat. Ara ja ni són tan metal.lics i són menys freqüents, només un per pedalada, la qual cosa em tranquil·litza.

He aconseguit sortir relativament aviat i a les 9:30 ja pujava. Bon dia, pel moment no molt calorós. A estones ombra ... Tot perfecte. M'han avançat com a bales alguns ciclistes dels de veritat, que van a fer el coll. Jo vaig al meu ritme. Es clar que, a part que es nota que estan més entrenats, les seves bicis pesen menys de 10 kg i la meva uns 40 kg. Si faig un altre viatge m'agradaria tenir un o dos pinyons més, per les pujades fortes, un manillar amb banyes i pedals amb cales. De totes maneres, per tractar-se d'una bici de passeig, no ha anat malament.

El paisatge era molt agradable i la pujada, tot i que costava, no se m'ha fet molt pesada. Be, cap al final estava desitjant arribar, però content.

He menjat una mica a dalt del coll i he començat a baixar, aquest cop més lentament ja que els revolts tenen poca visibilitat i no és qüestió d'estampar-me contra un cotxe. De totes formes, el plaer ha durat poquet, uns 10km, que comparat amb els vintibastants que he pujat, m'ha deixat amb ganes de més.

Però he de travessar els Pirineus i encara em queda pujar molt. Al costat de la carretera m'he aturat a veure un menhir i m'he recordat del munt d'Asterix i Obelix que he llegit de petit (i no tant petit).

De cop, la cosa ha començat a pujar un altre cop i m'he quedat clavat. Tan bé que anava abans! M'he hagut de parar una estoneta en un caminet al bosc i he estirat la tovallola i he fet una petita migdiada ben tranquil.

Quan he représ la marxa, he entès per què m'he clavat: la pendent que estava pujant és del 15%, una brutalitat. Per sort, la cosa s'ha moderat i ha seguit pujant de forma més calmada.

Quan s'ha fet l'hora de buscar on dormir, em temia una repetició dels problemes de l'altre dia. Els pobles eren molt petits i la zona molt boscosa i poc habitada. A més, havia baixat bastant i la ruta seguia en pujada, i ja estava cansat. M'he arriscat i he baixat una mica més, en direcció contrària, per que he vist un poblet al mapa. Hauré de refer el camí, però no tenia ganes de seguir pujant. He arribat a Escouloubre-les-Bains, un poble encaixonat en una vall estretíssima, amb parets de roca impressionants a banda i banda. Al poble hi va haver unes termes, però ja no funcionen i tot està mig abandonat. Per sort, un dels antics hotels ara és una casa particular i lloguen habitacions.

M'han donat una habitació enorme, amb cuina, tele i wifi. M'han fet sopar especial ciclista, amb molta pasta i un entrecot enorme. I un dia més, m'he desmaiat al llit a l'horari de les gallines.