Trencacames

Soulatgé, 50km

Com sempre que dormo en un càmping, les meves pretensions de sortir aviat per evitar la calor han fracassat miserablement. No m'he llevat massa d'hora, necessito dormir un bon grapat d'hores. Fet i fet, eren les 11h que he sortit del poble.

Avui començo la regió de castells càtars. Ja en vaig recórrer bastants fa anys, en un dels meus primers viatges en moto, amb la CB-250. Les idea ara es veure alguns que vaig deixar, i canviar una mica la perspectiva.

La primera parada, al castell de Rennes, prop de Couiza tot i que no és un dels castell càtars. Uns pocs quilòmetres, un bon desnivell. Aquesta ha estat la tònica del dia. La regió és preciosa però no té un pam pla. Puja i baixa, puja i baixa.

El castell no està malament,  bastant ben conservat, però li manca alguna cosa. Els castells càtars que vaig visitar fa anys, tot i estar en pitjors condicions, alguns poc més que quatre pedres amuntegades, tenien alguna cosa més, un aire de solitud, una força especial, encara desafiants malgrat la derrota dels Bons Homes ja fa tants anys.

Ja amb un sol que trencava les pedres i per aprofitar una mica el dia, he seguit cap a Bugarach, però m'he equivocat i he anat pel camí difícil. Pujada al sol per un indret bastant pelat i després baixada a l'ombra. Sempre igual! Jo crec que els arbres es comuniquen entre si i es van movent per assegurar que mai estan pels llocs on pujo.

El paisatge ha seguit igual: petits ports un darrera l'altre. Les baixades molt xul.les, si, però el cost d'aquest plaer és alt.

M'he parat a dinar a Bugarach i en acabant he vist que al costat del poble hi havia un llac i, com no, me n'hi he anar a fer la digestió. He llegit una estona a l'ombra, m'he banyat i quan he vist que el cel es començava a ennuvolar, he sortit disparat.

El cel tapat ha ajudat una mica, però tot i això, el seguit de pujades m'ha trencat les cames.
A Soulatgé ja es començava a fer tard i m'he plantejat on dormir. I de cop, res. La Gite de Soulatgé, complerta. He trobat un Irlandès molt simpàtic que m'ha dit que segurament al proper poble trobaria alguna cosa. I cap allà he anat. Però un cop allà, semblava un desert. Així que he decidit tornar per on venia, ja que per la carretera he vist un anunci d'un càmping 'a la ferme'. Aquesta nit hagués preferit dormir en un llit, però era massa tard per posar-se exquisit.

Després d'uns cent metres per un camí de pedres, he arribat al 'camping'. El primer que he vist és un amuntegament de ferralla diversa: roulottes fetes pols, casetes de fusta, etc. I ningú a la vista. He fet uns quants crits i quan ja me n'anava pensant que no hi havia ningú, he trobat un paio que ha resultat ser el propietari i que m'ha dit que podia acampar on volgués pels voltants. M'ha indicat on eren les dutxes i he tirat bosc endins per trobar un lloc pla on posar la tenda. Tot era molt solitari i no ho veia molt clar. Tantes pel•licules de psicòpates passen factura i  ja em veia esquarterat per vendre meus òrgans o devorat en un sacrifici ritual. Però he plantat la tenda en un lloc més o menys pla i me dutxat. Llavors he vist nens i una dona i m'he quedat una mica més tranquil, fins que m'he adonat que els nens eren tots molt rossos i s'assemblaven molt i un altre cop he tingut dubtes. Si arribo a veure que tenen ulls blaus i brillants, marxo disparat.

He anat a sopar al poble i m'he fet un homenatge: entrant d'embotits locals, molt bons, bou en una salsa medieval, formatges i gelat.

Al tornar era negra nit. Per sort he tingut la precaució de portar el frontal, si no, no trobo el camí de tornada.

Quan he arribat a la tenda feia una mica de por, tot sol al bosc, amb el vent i la foscor, però el cel estava impressionant, ple d'estels. M'he passat una estona mirant les constel.lacions i la Via Làctia. Ja dins la tenda, ha començat una nit difícil. S'ha aixecat un vent considerable que feia molt soroll. A més, el matalàs segueix punxat. Total, que entre el mal d'esquena, el soroll del vent i la mica de canguelis associada a la situació, no he dormit gaire.