Les apoteòsiques agulletes al cul han marcat el meu despertar i la resta del dia. Uff, pensava que estava més en forma! He fet un darrer volt per Chania per fer algunes fotos i acte seguit he anat a comprovar que la moto era al seu lloc. Sí, hi era. He anat cap a Rethimno, la trercera ciutat de Creta. Semblant a Chania, però amb molta menys gent i un aire molt més de migdiada. Bars i restaurats mig buids i la vida que passa a càmera lenta, amb un aire de somnolència absolut. M'he arrossegat una estona sota les parres que cobreixen els carrers plens de flors. Feia molta calor i res no importava massa. Al cap d'una estona he aconseguit sortir de l'ambient lotòfag i, desafiuant la calor, deixar Rethimnion que, com molts altres llocs que he vist de Creta, mereix una visita més llarga.
Enlloc del camí fàcil per l'autovia, he tirat per carreteretes interiors, travessant pobles minúsculs. He aprofitat per visitar el monestir d'Arkadi, una fita de la resistència contra els otomans, on els cretencs, assetjats, van fer esclatar els barrils de pólvora, preferint el sacrifici abans que la rendició. Una d'aquestes coses que queden tan bé a les mitologies dels pobles. Ves a saber que va passar de veritat. Igual a algú li va caure una burilla al polvorí sense voler i pum! Però la heroicitat i el sacrifici patriòtic molen més.
I ja. He arribat a Iraklio, Heraklion, o com se digui, he tornat la moto, sense matar-los per la puta merda de casc que em van donar o pels pneumàtics totalment caducats que relliscaven com patins de gel, ni per l'indicador de velocitat que sempre marcava vuitanta. No ha passat res, a part d'unes quantes derrapades esfereidores. El meu mantra diari quan vaig en moto ha funcionat (What's the one thing we say to death? Not today!)
Ara estic sopant en una terrassa, escoltant uns tios que toquen música grega, guitarra i una espècie de mandolina o llaut. Se m'acaba el raki i estic cansat, bona nit!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada