Gràcies al dia de descans, estava descansat. Per tant vaig poder fer les coses bé : preparar l'equipatge la nit abans, llevar-me aviat, etc. Amb tot això, vaig poder sortir abans de les 9:30h, tot un récord.
La regió on sóc te una concentració molt alta de monuments megalítics i he fet una mini - ruta temàtica. A la sortida de Sériers, he parat a veure un menhir 'cristianitzat', és a dir, una pedra dreta amb una creuota de pedra afegida a dalt. Llavors m'he desviat una estona per veure el dolmen de la Table du Loup, bastant més interessant: un caminet preciós, cobert d'herba, porta a l'indret on esta el dolmen, una gran pedra plana sobre uns monticuls de pedres que el suporten. Sembla que era la tomba d'algú, i devien tenir-li molta por ja que es van assegurar bé que no es tornés a aixecar. Per acabar la mini-ruta, em quedava el menhir de la Pierre Plantade. Quan hi he arribat, ha resultat que era un menhir cadell, tot petitet. El pobre no fa ni un metre d'alt! Després de veure els que porta l'Obelix, un s'imagina alguna cosa més impressionant. Aquest el puc carregar jo solet, gairebé.
La regió on sóc es diu La Planeze, i es una zona bastant plana, pels estàndards de la zona i la veritat és que ha estat un gust pedalar pla per un cop. En un moment arribava a qualsevol lloc, amb velocitats de 25 a 30 km/h. Comparat amb els primers dies, quan, si arribava a 6 km/h ja ho considerava un èxit, doncs és una millora.
He anat fent zigazagues pel pla, gaudint de la nova llibertat. Em sentia tan bé sobre la bici que me dirigit cap al castell d'Alella, tot i saber que era camí que hauria de desfer després i que sopava un desnivell bastant important ja que està al costat del riu, doscents metres per sota del pla. L'esforç ha valgut la pena : un castell enrunat, però en bon estat, sense ningú, sobre una gran Roca al costat del riu. Al costat, uns metres ensota, una ermita en un pla de gespa on he parat a omplir el dipòsit per la pujada. La tornada era dura però no sé m'ha fet pesada. He trobat uns gerds molt bons, he vist una petita serp de colors i en un tres i no res, tornava a ser dalt del pla.
Feia un bon dia, sense massa calor, però la previsió era de tempestes a l'après - midi. Però la tempesta no arribava i he aprofitat per anar fent camí cap a l'oest ja que m'ha tornat a agafar el deliri de pujar el Puy Mary demà. Parts verts, vaques que em miren pasar, poblets encantadors. De cop, el cel estava ple de núvols negres. He seguit endavant fins que al cap d'una estona he mirat el mapa i he vist que havia d'aturar-me a Paulhac ja que el proper poble amb possibilitats e'allotjament estava massa lluny. He vist un lloc on llogaven habitacions i he preguntat. L'habitació era tan cutre, però cutre dels anys 60, que tenía encant i tot i, com que ja queien gotes, m'hi he quedat. Com he dit, als anys 60 hauria estat cutre, i no han fet cap reforma des de llavors. Uns sala gran amb un sofá lleig, una taula amb puntes barates, bombetes incandescents de 40w, amb un aspecte una mica tenebrós i un munt d'armaris de fusta que amagen una cuina, rentadora i un munt de pols i vida amb molts potes. Per suposat, de wifi, com que als anys 60 no estava inventada, no n'hi ha.
He sopat al mateix lloc ja que fan mitja pensió. Menjar regular, tot i que el tio te penjats nosequants diplomes de cuina, de forma que sembla un tres estrelles.
He sortit una estona al carrer, per llegir en un banc i per veure la lluna plena, immensa.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada