Rècord!

Camping Le Pradal,  Anduze

Quan em vaig posar a dormir,  estava ben content.  No feia fred i estava bastant còmode.  Però de cop, cal a les dues del mati,  em va despertar un soroll: plovia.  Primer una mica,  després a bots i barrals.  El soroll de les gotes sobre la tenda no em deixava dormir bé.  A més,  no tenia molt clara la impermeabilitat de la meva tenda.  La major part de l'equipatge el vaig deixar a la bici,  dins les alforges,  protegit previsorament amb la funda de pluja.  Tampoc tenia molt clara la capacitat de la funda d'aguantar un xàfec com el que estava caient.  Però ja no podia fer res.  Per acabar-ho d'arrodonir,  l'aigua que queia em va fer venir ganes de pixar.  Ja és mala sort! Les úniques dues nits que m'he hagut de llevar a la nit,  han estat les dues de camping.  Com que no era qüestió de sortir sota el diluvi i caminar 50 metres fins els lavabos,  vaig agafar l'únic que tenia a la : el bidó d'aigua que porto a la bici.  Si,  ho sé,  és una guarrada,  però cal trobar-s'hi per jutjar. 

A la fi,  he pogut endormiscar-me i al matí  havia parat de ploure.  En una ràpida comprovació he vist que la tenda ha aguantat bé i l'equipatge estava sec.  M'ho he pres amb calma,  esperant que el món perdés una mica d'humitat per poder plegar la tenda.  He fet temps llegint diaris i quan ja sortit,  tímidament,  el sol,  he empacat tot i m'he posat en camí,  bastant tard,  al migdia gairebé. Diu molt del que planifico els viatges el fet que he sortit en direcció contrària a la que havia decidit ahir a la nit.  Vaig a cop de rampell. 

He seguit la carretera que segueix el riu Tarn en direcció ascendent.  És una carretera nacional i em tenia molt de trànsit,  però ha estat raonable. La carretera puja bastant moderadament i he pogut veure bona part de les Gorgues. El paisatge és aclaparador.  El riu al fons,  a cops tranquil,  a cops precipitant-se sobre les pedres amb rapidesa.  Al costat,  la muntanya cobertes de bosc,  amb uns grans pilars de pedra,  com menhirs gegantins,  que semblen muntar guàrdia des de temps immemorials.  I de tant en quan,  pobles de pedra ,  castells penjats sobre les roques,  camins imposibles.

Al riu hi ha molts llocs on lloguen canoes i he estat molt temptat,  però tot i que no plou,  el temps no invita gaire als esports aquàtics.

Com que la pujada era moderada he fet un bon ritme.  En algun moment m'ha vingut la idea de creuar per la muntanya,  cap al parc de Les Cevennes,  però quan he vist els desnivells al mapa,  he renunciat.  Tenia ganes d'un dia sense gran premi de la muntanya. Així doncs,  he anat seguint la carretera i he renunciat una mica al turisme pel plaer de fer quilòmetres sobre la bici.  Em trobava molt bé i cap a les tres de la tarda he arribat al coll de no sé què  i ha començat la baixada,  mooooolt llarga.  Apassionant! Al mateix temps ha sortit el sol,  el de veritat,  i he gaudit d'un descens sense pelar-me de fred.

Amb tot això,  havia fet un munt de quilòmetres i he vist que podia arribar a Alès,  cosa que al matí no veia possible. Poc abans d'arribar-hi,  he vist l'anunci d'un càmping,  La Croix Clementine,  en el que vam estar fa molts anys amb l'Albert i la Mamen (i la Nora en projecte) i he pensat en quedar-m'hi.  Però era encara relativament aviat i la possibilitat de trencar la barrera dels 100km en un dia ha pogut més que la nostàlgia.  Els darrers km ja eren lletjos,  amb molts cotxes i molt de fum. He passat Alès,  per una circumval·lació horrorosa.  Llavors,  quan ja portava 90 km a les cames,  una nova pujada,  també amb molts cotxes que em passaven molt a prop,  ha posat en dubte la meva resolució. 

Al final,  he trobat un càmping amb piscina,  i després del bany de rigor, he sopat allà mateix,  'paela',  que és el que hi havia avui.  Sense comentaris,  però com a mínim m'ha omplert.  També hi ha espectacle: primer música en llauna,  que ha començat amb Bamboleo,  i ha seguit amb pseudo-flamenc per guiris.  Després un duet ha amenitzat amb boleros en un castellà com el meu francès.

Escric aquestes línies des de l'habitació de les rentadores,  l'únic lloc on he trobat endolls per carregar tota la ferralla electrònica que porto a sobre.  De fons,  la banda sonora,  Boney M.  Càmping total!

En total,  104 km i no estic rebentat del tot,  no está malament.