Tempesta!

De Saint - Flour

Després de veure uns quants vídeos de YouTube i fòrums de bicis,  he tornat a intentar arreglar la cadena. He demanat unes alicates a la noia de l'hotel i,  després d'una bona estona,  he tornat a conèixer la derrota.  Així que he anat cap a una botiga d'esports on vaig veure que lloguen bicis,  pensant que algú deu fer el manteniment. El tio de la botiga m'ha ajudat molt amablement però ell tampoc ha pogut.  Al final,  tallant el nus gordià,  li he demanat si tenia un trencacadenes, l'hem obert per una de les baules normals,  l'hem posat bé i l'hem tornat a tancar pel mateix lloc i alehop! problema solucionat.

Sempre pendent de la previsió meteorològica,  he vist que: matí assolellat i possible tempesta a partir del migdia,  amb risc de pedregada.  I demà,  igual.  Uff. Com que la tempesta ve de l'oest,  he anat cap al sud-est, direcció Saint-Flour, abandonat la idea del Puy Mary gairebé definitivament ja que a la muntanya una tempesta amb llamps pot ser molt perillosa.  Volia arribar a Saint - Flour abans que arribés la tempesta.  Dit i fet.  Per una petita carretera,  paral·lela a la nacional,  he sortit de Murat i amb el solet del mati he anat fent camí per la vida,  menjant el pols,  i amb la força del vent que m'empenyia endavant,  he alleugerit el pas. Endavant!

El relat no és diferència gens del dels altres dies: paisatges verds,  vaques,  tranquil·litat,  poblets tranquils i ben arreglats.  La única diferencia es que avui tinc cames.  Entre que he arreglat la cadena i que amb els dies m'he anat posant en forma,  avui sento que avanço amb decisió,  i enlloc de patir,  gaudeixo de l'esforç.  Per fi!

Al cap d'una estona he mirat enrere i he vist que la tempesta em perseguia.  Uns núvols foscos venien més ràpid del que jo podia anar.  Al poc,  he començat a sentir trons.  Això m'ha donat més forçes i avançava a bon ritme,  fins i tot a les pujades.  Tot i així,  he trobat el temps per aturar-me a Neussargues,  on hi ha una altra petita església preciosa. No és qüestió de deixar que la por a la tempesta m'impedeixi gaudir del dia.  Forçant una mica la cita,

Un amant, qui craint les voleurs,
N'est point digne d'amor.

Doncs això,  respectar el temps,  d'acord,  però no acobardir-se en excés.

Però fins i tot amb les forces renovades,  no he pogut deixar enrere la tempesta.  He tingut el temps just de parar i posar-me la rosa de pluja i ja queia un diluvi,  barrejar amb pedra (petitesa,  això si).  A més,  llapis i trons esfereïdors.  Al primer poble,  he parat a resguardar-me sota una teulada,  ja que no hi havia cap bar ni res.  He esperat a que parés una mica i he seguit.  Per sort el que em quedava fins Saint-Flour era baixada i no he tardat gaire.  He arribat amb pantalons i peus xops i com sempre passa,  tan bon punt he arribat,  ha parat de ploure. 

He trobat un hotel interessant,  un antic seminari i he decidit quedar-me dues nits,  per fer un petit descans. El lloc es per veure'l.  Uns corredors amples i inacabables,  amb armaris de fusta,  i butaques antigues, i les cel·les dels seminaristes que ara són les habitacions. He demanat mitja pensió i a l'hora de sopar,  m'he transportar a un altre món.  M'han part en una taula compartida,  amb tot de personatges estranys que no obrien la boca.  Un home amb el seu pare,  bastant gran,  un altre home gran sol,  sobre la setantena,  que he imaginat que era de pagès i al cap d'una estona n'ha arribat un mes locuaç,  molt negre,  que ha animat la taula.  Cap d'ells semblava estar de turisme i m'he quedat intrigat pensant què fan aquí.  El menjar,  bastant dolent.  Demà no repeteixo.

Després he donat un tomb pel poble.  Te dues parts,  la de dalt i la de baix.  La e dalt està sobre un cingle,  tipus Castellfollit de la Roca i la de baix,  just a sota.  L'animació nocturna és escassa i he retirat aviat.